Carles Puigdemont, que ha trencat avui el seu silenci sobre les negociacions i l’acord per formar Govern amb un tuit felicitant Pere Aragonès i posant-se a la seva disposició, ha escrit una carta a la militància de Junts en la qual raona el perquè ha volgut restar al marge del procés negociador. En la missiva reafirma que “el MH President Pere Aragonès ha de saber que compta, des del primer minut, amb la lleialtat de les dones i homes de Junts per Catalunya. La meva, com a 130è president, sap que la té”. Acte seguit explica que va considerar convenient no implicar-se directament en les negociacions atès que “creia que el millor per poder establir un marc de relacions amb ERC que afavorís acords era que jo no formés part de cap procés negociador. Després d’analitzar-ho molt a fons i de contrastar informacions, em quedaven pocs dubtes que si jo no prenia aquella decisió, s’accentuaria una estratègia narrativa tan falsa i perversa com eficaç segons la qual la meva principal preocupació seria la d’assegurar una bona tutela del president i del govern. S’hi han posat d’acord des de sectors independentistes fins a tot l’unionisme; bàsicament anava bé per debilitar Junts. I d’altra banda també per debilitar el Consell per la República, i amb ell la legitimitat de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència feta al Parlament de Catalunya el dia 27 d’octubre de 2017. Ha tingut predicadors diaris, amb tribunes i espais de màxima audiència, que no han parat de construir un relat amb finalitats merament propagandístiques. Cal dir que tots aquests intents per enviar l’octubre del 2017 en una cantonada han estat infructuosos i han topat amb la determinació insubornable de la ciutadania”.
Per això diu que va “vaig arribar a la conclusió que això hauria dificultat la possibilitat de trobar acords i de poder restablir la unitat interna de l’independentisme. He procurat, en conseqüència, no ser cap obstacle en les converses per arribar a un acord, ni per a l’acord en si mateix; en tot cas, la meva intenció era que el resultat a què s’arribés (acord o no acord) calgués ser explicat d’una manera molt més rigorosa i esforçada que no pas a partir de l’argument simplista i deshonest de vincular-lo als meus suposats desitjos o interessos personals. Alguns ja tenien la crònica escrita, el comentari a punt o el gag enregistrat. Per reforçar aquesta posició vaig prendre una altra decisió, la de no interferir públicament a través de comentaris i opinions. Tampoc des del meu rol de president del Consell per la República. M’he mantingut públicament en un silenci públic respectuós i prudent, que avui té tot
el sentit del món que s’acabi”.
Explica que la desunió de l’independentisme ha estat molt “dolorosa” que la repressió i apel·la al respecte entre independentistes: “Sense respecte no es posa en marxa una cadena que és imprescindible per anar plegats en un projecte tan ambiciós i complex com és el de construir un Estat independent. El respecte és el fonament de la segona cosa que he gosat demanar: confiança. Fer-nos confiança fins i tot en allò que no ens agrada de l’altre. La confiança permet treballar sense perdre el temps vigilant de manera permanent el company de viatge, i allibera energies per encarar el veritable i poderós adversari. I la confiança és la garantia de la tercera cosa, fonamental per governar plegats: la lleialtat. Si aquesta cadena es trenca o s’afebleix en alguna baula, el resultat és el recel permanent, la paràlisi política i, al final, l’enfrontament. Res de bo”.
Afegeix que “tots entenem que el millor acord és el que comportaria l’aplicació del nostre programa electoral, però també sabem que les eleccions no les va guanyar cap partit independentista. Ni ERC, ni Junts ni, per descomptat, la CUP. Les eleccions van tenir un clar guanyador, i aquest és el moviment independentista en el seu conjunt i en la seva diversitat. Per tant, cap acord i cap estratègia no es poden basar en l’hegemonia d’un determinat partit —posem per cas, de Junts— sobre el conjunt del moviment sinó que ha de considerar i respectar aquesta diversitat i transversalitat. El nostre partit va néixer amb aquesta vocació, i per això som peça fonamental per a l’articulació del moviment independentista. No l’única, és clar. Naturalment, tampoc no hi pot haver cap acord que sigui fet en contra d’una part d’aquest moviment. Per això he defensat en diverses ocasions, sempre de manera infructuosa, que en l’actual procés d’independència i d’Estat de repressió ens calia afrontar els reptes electorals de manera unitària, a través de propostes que conjuguessin aquesta diversitat”.
Conclou que “l’èxit del Govern no es mesurarà només en l’obra feta, en les polítiques desplegades. Es basarà, també, i potser ara més que abans, en la seva capacitat de restaurar tot allò que s’ha deteriorat, i que influeix en l’ànim del país. Sabem que la repressió no s’ha aturat, que continuarà. I sabem que l’Estat no té cap voluntat d’abordar amb honestedat i ganes un procés de negociació com el que s’esperaria en una democràcia consolidada. Confio que els consellers i conselleres del nou govern, amb el seu president al capdavant, sabran correspondre a les expectatives del poble de Catalunya, i que en aquesta fita hi haguem contribuït lleialment des de Junts per Catalunya. No pot ser de cap altra manera”. I acaba firmant que “continuaré defensant el referèndum de l’1 d’octubre i la proclamació de la república catalana com a fonaments de la independència de Catalunya i, per tant, de l’Estat català. Que és l’únic que pot garantir el progrés social, econòmic, cultural i lingüístic del nostre país, i ens pot assegurar un estat de dret, de justícia i de llibertats que mai no hem conegut en la història de la nostra pertanyença forçada al regne d’Espanya”.
Podeu llegir aquí la carta sencera: Carta als afiliats
