L’estratègia és molt bona: fer soroll, provocar i convertir-se en el tema central perquè fins i tot un digital d’un altre país, com La República, se’n faci ressò. I si ho fem és perquè ens fan escudella moltes de les irades reaccions dels partits que s’autoproclamen “demòcrates” i que ara s’exclamen i s’esquincen les vestidures quan van fer-se els desmenjats en altres ocasions en què no els tocava de prop, com ara el famós “me queda muy lejos” d’Íñigo Errejón quan li van preguntar sobre Catalunya o els escarafalls de Grande Marlaska, omplint-se la boca de “democràcia” quan té diversos advertiments europeus per accions dubtosament democràtiques.
Què més voldríem nosaltres que Madrid ens quedés lluny! Seguint amb una senzilla anàlisi, sorprèn que ara els “equidistants” siguin el PP, que diu que “no val la pena entrar en aquests circs”, paraules d’Isabel Díaz Ayuso, o les de Pablo Casado: “El PP no vol ni pedres, ni bales, ni boicots, ni cordons sanitaris”. Tant de pes va tenint l’extrema dreta que la posició equidistant, que tenim a Catalunya associada als Comuns, a Espanya és del PP!
