Quatre anys després del referèndum a Catalunya prohibit pel Gobierno, algunes víctimes de les càrregues de l’1-O es continuen recuperant del que van viure. És el cas de Raquel Figa i Pere Font, membres de la Plataforma Afectats 1 d’Octubre, que avisen que el seu procés no ha acabat i demanen que “es faci justícia”. A més, lamenten el poc suport rebut per part d’administracions, partits i Govern. “Hem sigut nosaltres els que ens hem hagut d’espavilar per buscar les nostres vies de suport jurídic i psicosocial”, sosté Figa, “a mi ningú m’ha trucat per preguntar-me ni dir-me res, i com jo, tots els que estem dins d’aquest procediment”.
Així, segons la Raquel, si s’han pogut recuperar i tornar-se més “forts” i “ferms” ha estat gràcies al contacte entre ells mateixos, a través de la plataforma, així com de diferents entitats ciutadanes i populars. També en Pere creu que no s’ha fet suficient per part, per exemple, dels partits polítics. “Hi ha persones que han vingut, però individualment, no perquè fos una iniciativa”, afegeix, “fins i tot les mateixes associacions a les que pertanyem ens han tingut una mica descuidats”.
De fet, els dos coincideixen en la importància de “recordar” el que va passar, uns fets “molt importants” que han de quedar “en la memòria de tothom”. “El nostre sentiment és exactament el mateix i si això tornés a passar demà tornaríem a sortir tots al carrer, això ho tinc claríssim”, sosté Figa.
Carregues policials a l’institut Pau Claris i l’escola Víctor Català
La Raquel es trobava a l’institut Pau Claris, quan al voltant d’un quart d’onze del matí, van arribar els agents de la Policia Nacional. Les urnes estaven al pis de dalt i s’hi podia accedir a través d’unes escales on hi havia una gran concentració de persones. “Recordo estirades de cabells i orelles, llançaments, puntades de peu, trepitjades… en el meu cas un policia em va aixecar i un segon em va llançar una empenta perquè em poses a la barana”. També relata que la van intentar pegar i que, finalment, la van agafar pels cabells per treure-la del col·legi electoral. “Vaig tenir un atac de pànic i em vaig quedar en blanc, recordo molta angoixa”, sosté.
En aquest sentit, recorda que els agents eren “com robots” i que actuaven com si “estiguessin llançant brossa”, sense ser conscients que les persones estaven allà “per posar una papereta dins d’una urna”.
De la mateixa forma en parla en Pere, que el mateix dia es trobava a l’escola Víctor Català amb la seva família, el col·legi on normalment va a votar. “L’escola de més a munt ens va avisar que venia la policia, vam deixar les portes obertes i l’únic que vam fer va ser entrar a dins l’aula on hi havia l’urna”, recorda. Moments després, una quarantena d’agents van començar a treure la gent “per les orelles”.
“A mi em van agafar per l’entrecuix, em van pujar enlaire i em van deixar caure sobre la gent”, apunta, “quan ja estava al carrer els vaig retreure que no tenien vergonya per tractar a la gent d’aquesta manera i una agent em va donar un cop de puny a la cara”. En aquell moment en Pere tenia 68 anys. “Em vaig sentir molt impotent, aquesta gent no anava a treure urnes, anava a fer mal”, assegura.
En arribar a casa, els dos testimonis van veure els efectes de les agressions que van patir durant les càrregues policials. En el cas de la Raquel tenia cops i blaus. “Aquella mateixa setmana vaig anar al metge, perquè pensava que ho havia de denunciar i necessitava un informe mèdic”, relata. En Pere, quan va arribar a casa estava sagnant. “Portava una ferida al colze amb un hematoma gros, em vaig curar com vaig poder i l’endemà vaig anar al CAP perquè em miressin què havia passat, ja no era un jove de 15 anys”, afegeix.
Seqüeles psicològiques
Algunes de les seqüeles, però, van arribar més endavant i es van mantenir durant força temps. La Raquel assegura que ha estat dos anys fent teràpia, ja que de seguida va contactar amb l’associació Irídia per demanar ajuda. “Durant el primer mes i mig no podia dormir, pràcticament no menjava i va ser un procés molt lent”, diu, “els primers anys quan la gent em preguntava em posava a plorar”.
En Pere, per contra, es considera una persona a la que li costa “molt” angoixar-se, però sí que va estar “molt enfadat” per “tot el que havia passat” i “com havia passat”. Va ser de gran ajuda trobar-se amb altres persones, amb qui van formar la Plataforma Defensem 1 d’Octubre.
Actualment, en formen part unes 12 persones, i la xifra s’eleva a gairebé 80 si es tenen en compte les connexions amb els advocats, les entitats i altres persones que també participen de forma eventual. “Psicològicament penso que ha estat molt important trobar-nos perquè són persones que han passat pel mateix que tu, pitjor o semblant. Et trobes recolzat i tens una altra mirada diferent”, descriu.
Un procés que segueix el seu curs
Després dels fets, tant la Raquel com en Pere van interposar una denuncia, i actualment resten pendents de com acabarà el procediment, ja en mans judicials. Consideren que durant aquest temps s’ha intentat “amagar la veritat” i volen “un reconeixement” per concloure la seva reparació.
“Tot això està encara en procés d’instrucció, en principi havia d’acabar ara al setembre, però finalment s’allargarà fins al 28 de gener”, recorda la Raquel. També creu que la causa pot assentar entre 60 i 65 policies al banc dels acusats, “a nivell europeu no hi havia hagut mai un judici d’aquestes característiques”.
D’altra banda, però, reconeix que està una mica “decebuda” per com han anat les coses durant aquests darrers quatre anys. “Hi ha una repressió brutal que ve de l’estat espanyol, que no se fins a quin punt també deixa o no deixa fer als que volen continuar amb tot allò que vam començar a construir l’1-O”, opina.
En Pere, és “optimista” i afirma que no s’han “desanimat” amb el pas del temps. “Nosaltres el que volem és que les coses es puguin fer en llibertat i sense repressió” defensa, “és difícil que jutgin als policies perquè el tema judicial està molt decantat cap a un costat, però l’important és que es coneguin els fets”, subratlla.
