El president a l’exili i líder de Junts, Carles Puigdemont, tot i no haver-se sorprès, ha reaccionat amb contundència a la decisió del Tribunal Suprem espanyol de no aplicar-li l’amnistia pel delicte de malversació. En un missatge publicat a les xarxes socials, ha denunciat que la resolució judicial no només confirma el biaix polític de l’alt tribunal espanyol, sinó que també demostra “una actitud de rebel·lia contra el poder legislatiu” i “una rebequeria davant d’una llei que no els agrada”.
“La sentència no és cap sorpresa, ni en el fons ni en la forma”, ha afirmat Puigdemont, que acusa els magistrats del Suprem de retorçar deliberadament la interpretació de la llei per excloure’l, una acció que considera obertament un acte de prevaricació. Segons el president a l’exili, l’alt tribunal ha ignorat el mandat del legislador per mantenir oberta la causa de malversació, sense fonament jurídic sòlid, però amb clara intencionalitat política. Puigdemont ha aprofitat també per assenyalar la complicitat del poder polític català amb aquesta deriva repressiva del poder judicial, tot recordant que “anaven junts a les manifestacions que volien aconseguir això que el Tribunal Suprem està fent”.
En una darrera estocada irònica, Puigdemont també ha qüestionat la competència tècnica del tribunal: “No són capaços de fer les coses bé ni en la part més rellevant de la sentència, que és l’acord”, en referència a errors formals en la resolució judicial. El tribunal ha escrit malament el seu nom: en lloc de Carles Puigdemont Casamajó, ha escrit ‘Casmajó’.
La decisió del Suprem de no amnistiar ni Puigdemont ni Comín el delicte de malversació suposa una nova prova del biaix polític que impera als tribunals espanyols. Fins ara, l’alt tribunal no havia denegat cap petició d’amnistia i, en aquesta ocasió, tenia tres recursos contra el criteri inicial del jutge Llarena: un recurs de Puigdemont, un de Comín, i un de la Fiscalia, així com d’altres (però que provenien dels sectors de l’extrema dreta). Amb aquest moviment, la justícia espanyola torna a posar de manifest que, quan es tracta de l’independentisme català, les regles de joc es poden alterar, reinterpretar o ignorar impunement.
