El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha plantejat aquest dimarts una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè es pronunciï sobre l’abast de les possibilitats d’emissió d’una euroordre així com per les raons per a la seva denegació, un cop Bèlgica ha rebutjat el lliurament de l’exconseller Lluís Puig. Amb les respostes del TJUE el magistrat decidirà si manté, retira o emet noves euroordres respecte a Puig, Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Marta Rovira, contra els que se segueix procediment per delictes de sedició, malversació de fons públics o desobediència.
Mentrestant, però, quan tingui notificació formal del Parlament Europeu sobre l’aprovació del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí, Llarena reactivarà les euroordres fins ara suspeses.
El 7 d’agost de 2020 un jutjat neerlandòfon de primera instància de Brussel·les va denegar el lliurament de Lluís Puig. La resolució va ser confirmada el passat 7 de gener per la sala d’acusació del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les. Els jutges belgues van denegar el lliurament de Lluís Puig al Suprem perquè entenen que l’òrgan competent per instruir la causa no és el Suprem sinó un tribunal català i perquè el seu lliurament posaria en perill drets fonamentals del reclamat, com el de la presumpció d’innocència. Després d’analitzar el contingut d’aquestes resolucions, Llarena té dubtes que siguin compatibles amb el dret de la Unió, per la qual cosa adopta la decisió de plantejar set preguntes al TJUE.
Un dels principals dubtes que té Llarena és si l’òrgan d’execució belga té la facultat, d’acord amb el dret de la Unió, de controlar la competència de l’òrgan d’emissió, en aquest cas el Tribunal Suprem. La Decisió Marc 2002 que regula les euroordres no reconeix aquesta facultat de control, un silenci que deriva del principi de reconeixement mutu de les resolucions judicials entre els països membres. El jutge explica que el jutjat de primera instància de Brussel·les que va negar el lliurament de Puig va argumentar la manca de competència del TS basant-se en sentències del TJUE que no es referien a l’àmbit de la competència sinó a la seva independència. Llarena afegeix que aquestes sentències invocades “afirmen amb rotunditat que la no execució d’una Ordre de Detenció Europea (ODE) és excepcional i s’ha d’interpretar de manera restrictiva”.
La interlocutòria, de 44 pàgines, indica que “no hi ha una norma del dret de la Unió que reconegui una facultat a favor de l’autoritat d’execució d’una ODE que li permeti valorar i fiscalitzar si l’òrgan d’emissió de la ODE és competent per fer-ho”. I tampoc es pot fer, segons el jutge, una interpretació del dret de la Unió que sigui compatible amb l’assumpció d’aquesta facultat per part de l’òrgan d’execució.
Desconfiança i desconeixement
La interlocutòria argumenta que, si l’estat que d’executar l’euroordre es confereix a si mateix la facultat de fiscalitzar la competència de l’òrgan d’emissió per a dictar l’ODE, “la conseqüència és perniciosa” per al sistema que el dret de la Unió dissenya en relació amb aquest instrument de cooperació judicial entre estats. En aquest cas el principi de confiança en els sistemes dels estats de la Unió i de reconeixement mutu de les seves resolucions, “es transmuta en un principi de desconfiança que només es buida després de l’examen de competència”. “Mal es confia en el sistema penal i processal d’un altre estat, si el primer que es pretén per l’estat d’execució és posar en dubte la seva competència per emetre un instrument de cooperació basat, precisament en la confiança i cooperació recíproca”, conclou Llarena.
Llarena planteja que en el cas que el TJUE consideri que l’autoritat judicial d’execució pot controlar la competència de l’autoritat judicial que emet l’ODE, sorgeixen dubtes sobre quins són els elements que l’òrgan d’execució ha de tenir en compte per realitzar aquest control sobre competència. Segons la Decisió Marc, només l’estat d’emissió determina les autoritats competents i ho fa d’acord amb el seu dret intern. Llarena explica que la pròpia Decisió Marc preveu un mecanisme d’informació entre estats, basat en el principi de confiança mútua. Però afegeix que l’òrgan judicial belga ha tingut en compte en relació amb el dret espanyol “només una breu menció de l’article 71.3 de la Constitució espanyola de la qual no es poden deduir les conclusions de l’òrgan d’execució sobre que la competència es determina d’acord amb el lloc de comissió de delicte”.
En conseqüència, segons el jutge, “l’òrgan d’execució no pot aplicar ni interpretar el dret intern espanyol, a més que tampoc ho ha fet adequadament i que ha obtingut les seves conclusions sobre la competència (o, més ben dit, sobre l’absència de competència) interpretant i posant l’èmfasi en altres elements diferents”. Afirma que si es parteix de la base que la competència s’ha d’examinar d’acord amb el dret intern de l’estat d’emissió, “resulten estranyes” les mencions a la Constitució i amb la legislació belgues o a les conclusions del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU sobre altres persones ja condemnades en aquesta causa, que no es refereixen a Lluís Puig.
Però, a més, segons el magistrat, la decisió sobre la competència per part de les autoritats judicials belgues s’ha adoptat obviant l’intens debat que s’ha plantejat en el litigi al mateix Suprem sobre la competència del propi tribunal, que ha estat present en tot el transcurs de procediment. La interlocutòria distingeix entre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid i el Tribunal Suprem i afegeix que l’explicació ve al cas perquè alguns passatges de les resolucions judicials belgues “amb profund desconeixement” de l’estructura jurisdiccional espanyola, fan una referència errònia al “Tribunal Suprem de Catalunya”, (que no existeix) i al “Tribunal Suprem de Madrid”, sense adonar-se que Madrid és la localitat on té la seva seu el “Tribunal Suprem”, que ho és de tot Espanya i que estructuralment se situa en el vèrtex de l’organització judicial i, per això, sobre els “Tribunals Superiors de Justícia” de cadascuna de les seves comunitats autònomes.
La interlocutòria fa constar que, en cap de les instàncies, l’autoritat judicial belga ha reclamat informació complementària sobre el suport normatiu del qual deriva la competència del TS. El document que s’esmenta en la sentència que rebutja l’euroordre correspon a una consulta que va fer la fiscalia belga davant del TS per preparar la seva argumentació en una compareixença per la qual havia estat citada pel tribunal i en la qual es preguntava una qüestió diferent, concretament si el Suprem seguia ostentant la competència en el moment en què la informació es va demanar. La discussió, plantejada per les defenses, ha donat lloc, des que es va iniciar el procés el 2017, a tres actuacions de la sala d’admissió, 13 actuacions de l’instructor, sis actuacions de la sala d’apel·lació, dues actuacions del tribunal sentenciador, i una sentència i una interlocutòria del Tribunal Constitucional, que també ha validat la competència del Suprem. La cita de totes aquestes resolucions posa de manifest, segons Llarena, que la interpretació normativa que en elles es conté sobre el dret intern en matèria de competència no s’ha valorat pels tribunals belgues.
Risc de violació dels drets fonamentals
La sentència belga conclou que hi ha motius fundats per denegar el lliurament de Puig per apreciar un risc greu, real, concret i individual de violació dels drets fonamentals en no ser jutjat per un tribunal independent i imparcial establert per la llei. Aquest risc sorgiria, segons el tribunal belga, d’elements com ara l’informe aportat per la defensa i que va ser emès pel Grup de Treball de Nacions Unides sobre detenció arbitrària que no es refereix a Puig sinó a alguns dels condemnats. Llarena pregunta al TJUE si es pot denegar el lliurament de la persona reclamada per apreciar que hi hagi un risc de violació dels seus drets fonamentals a l’estat emissor a partir d’un informe d’un Grup de Treball que presenta el propi reclamat davant l’autoritat nacional de execució. El magistrat assenyala que aquest Grup de Treball no va ser creat pel Comitè de Drets Humans sinó pel Consell de Drets Humans i per tant no està creat a l’empara de cap tractat internacional i està “integrat per persones independents que emeten opinions (no informes) que en cap cas són opinions del Consell de Drets Humans ni, en conseqüència, del sistema de Nacions Unides”.
Per això, pregunta si aquest informe constitueix un element fiable, precís, objectiu i degudament actualitzat per justificar, a la llum de la jurisprudència del TJUE, la denegació del lliurament de la persona reclamada sobre la base d’un risc seriós de vulneració dels seus drets fonamentals.
El jutge Llarena sol·licita que la tramitació de la qüestió prejudicial es realitzi pel procediment accelerat.
