Sempre m’he preguntat què significa el terme nacionalisme, i he de dir que a la fi he arribat a una conclusió, per bé que la més insatisfactòria de totes les conclusions: si em pregunto sense parar què significa, és simplement perquè no significa res. La seva raó de ser té a veure amb el context en què s’aplica i no pas en res que la defineixi en si mateixa. Això llevat que tingui cap sentit l’existència de la paraula per definir tota la humanitat, és a dir, cadascuna de les persones que, en trobar-se inserides en el món, pertanyen indefectiblement a un determinat poble –nació– i, per tant, a excepció de qui pateix autoodi i, doncs, una malaltia patològica, se l’estima. Dit altrament: en principi tothom és nacionalista.
Aleshores, de quin context parlem? N’hi ha dos: l’agressor i el defensiu. A grans trets, el primer és aquell que, no tenint-ne prou amb el seu espai territorial, demogràfic, econòmic, cultural… malda per eixamplar el seu ens nacional conquerint-ne un altre. El segon, no cal dir que és l’agredit, aquell que ha de fer-se valer, autoafirmar-se per aturar l’escomesa de l’agressor i poder seguir existint. Dita aquesta obvietat, la qüestió que ara m’ocupa és analitzar per què el colonitzador, que com a tal fa ostentació del seu nacionalisme com una serp amb incontinència verinosa crònica, no és considerat per la majoria com a nacionalista, i en canvi, l’agredit, que només intenta treure el seu verí amb tota lògica en sentir-se agredit, curiosament passa a ser el nacionalista.
La conclusió que d’entrada en trec és que, en general, el nacionalisme és percebut entre la població de forma negativa. I la gran –i trista– paradoxa és que l’han convertit en negatiu justament els pobles botxins, que, a sobre, han tingut el cinisme d’acusar del mal que practiquen als pobles que esclafen, els quals, per acabar d’arrodonir el festival de despropòsits, s’ho han empassat, i de bon grat. L’èxit d’aquesta empresa de rentat de cervell té un nom: normalitat, o, per ser exactes, habitud. L’agressor acostuma a ser el poderós, i, doncs, aquell a qui l’ús de la força li permet implantar els mitjans de comunicació, aquestes implacables rentadores de cervells que substitueixen el detergent per la tinta i les ones hertzianes. De la mateixa manera que un escriptor crea un univers per ficar-hi el lector i no deixar-l’hi sortir, amb els mitjans el poder crea un univers perpetu i pervers que, a manca de contrast, d’altres referències quotidianes, el ciutadà acabarà acceptant com a normal sense adonar-se’n, fins al punt que podrà haver nascut, crescut i mort en un país colonitzat sense que mai li hagi ni passat pel cap quina ha estat la seva veritable situació. Per què hauria de creure que està colonitzat si res al seu entorn li ho fa veure? És més, perquè ho hauria d’estar, si als mitjans de casa mateixos li parlen tan sols dels països estrangers ocupats i mai de l’ocupació del seu propi poble? No és aquesta una manera indirecta de fer creure que els problemes sempre són lluny de casa? No significa això que nosaltres tenim la sort d’estar més a prop de paradís que ningú? Una de les frases que de petit ja em cridava l’atenció és la cèlebre “com en aquest país no es viu enlloc”. De nou una altra paradoxa, perquè aquesta afirmació nacionalista i xovinista acostumen a pronunciar-la colonitzats plens d’autoodi que no veuen amb bons ulls justament el nacionalisme –de casa, s’entén, perquè els cau la bava amb el del seu botxí.
Per tant, el poder normalitza en el sentit dels seus interessos. Crea l’hàbit, l’hàbit genera inconsciència, i la inconsciència és el que fa girar el món. De fet, el capgira. I la demència funciona fins al punt que el bou s’acaba convertint als ulls de la massa en bèstia grossa. Per començar, és el mateix poble sotmès qui silencia aquell que afirma el contrari, al qual, en esdevenir l’excepció, se l’acaba titllant com a mínim de ximple. En el cas que ara m’ocupa, els acusadors són els nacionalistes més recalcitrants: els autoanomenats no nacionalistes, àlies ciutadans del món. És clar que, si parlem de Catalunya, per a ells el món és Espanya.
