Ada Colau ha plorat aquest matí a Rac1 quan Jordi Basté li ha preguntat si en algun moment de les negociacions de la investidura s’havia plantejat plegar. Ella, de cop, amb posat nerviós, s’ha ennuegat i ha respost que sí. Quan el periodista ha vist que s’emocionava i li refeia la pregunta, l’alcaldessa ha explicat el perquè de les seves llàgrimes: “pels meus fills”.
És evident que Ada Colau està en fals i ha d’iniciar ràpidament un procés de blanqueig de la seva jugada (ser investida gràcies a Valls) de cara a l’opinió pública catalana i més amb encara la diputació de Barcelona en joc.
Un recurs habitual per a generar empatia i tendresa és el plor. És tan potent que, de cop, fa esvair els sentiments de ressentiment i ràbia i els converteix en comprensió i condescendència. Les llàgrimes en públic aconsegueixen mostrar-se vulnerable i transparent, és a dir, humà. I l’efecte és immediat: passar de ser el blanc de les crítiques a que hom suavitzi el to fruit d’aconseguir visualitzar-se com a víctima i no pas com a culpable.
Una estratègia tan trillada com efectiva i usada en política de manera legítima però no sempre compartida, com quan el president legítim Carles Puigdemont explicava a La República que “en política, s’ha de venir plorat de casa“.
El recurs de plorar davant els mitjans és populista, com bona part dels instruments que han portat Colau a l’alcaldia de Barcelona.
En aquest vídeo us mostrem altres il·lustres polítics populistes que han plorat davant les càmeres com Ada Colau com Hugo Chavez, Lula da Silva o Cristina Kirchner.
