Responent Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, el MHP Quim Torra ha dit:
– Preparant la declaració institucional del dimarts, mai no se’m va ocórrer destituir ningú. Ho havia parlat amb molta gent i els objectius eren clars: posar el país al davant dels partits i afrontar les dues últimes fites en què val la pena que ens hi concentrem, els pressupostos i esbrinar si hi ha voluntat de diàleg real i sincer per part de l’estat.
– Jo volia que en aquesta legislatura es tornés a votar la independència de Catalunya i la meva fita i guia era implementar l’1 d’Octubre. Per això no he parat de buscar consensos i la primera sorpresa va ser el 30 gener, justament avui fa dos anys, quan per sorpresa vàrem saber que el president Puigdemont no anava a ser investit.
– Perquè se’m va insistir tant a mi que retirés una pancarta si n’hi havia per tot el territori, començant per l’edifici del davant? Jo hauria esperat que m’haguessin acompanyat en la desobediència. No em penedeixo gens del que vaig fer, d’haver mantingut la pancarta, malgrat que se’m digui que he condicionat el meu càrrec. En absolut. Cap batalla no és petita a la confrontació democràtica amb l’estat. Hauria d’estar penjada a tot arreu: “Facin-ho públic” diu la resolució de l’ONU. Era una ordre il·legal que no s’havia de complir i ho vaig deixar clar al judici.
– El recurs a la meva sentència no l’estem endarrerint per guanyar temps. L’estem fent bé pensant en Europa. No temen no ser-hi a temps per acomplir els dos temes que queden en aquesta legislatura. Estem fent un seguiment de què caldria fer si el Suprem fos veloç en resoldre-ho per inhabilitar-me. No ho contemplem.
– La presidència està a l’intempèrie. Ja no sóc diputat i el PP ja ha presentat querella per usurpació funcions, que no ha de prosperar, però vés a saber on pot anar a parar aquesta querella a una nova instància de les que cada dia descobrim en l’entramat judicial de l’estat quan veiem que un funcionari qualsevol pot acabar decidint.
– Com poden dir-me “president del simbolisme” si no ens creiem el que votem? El que es va votar el 4 i el 10 de gener, per majoria absoluta, de blindar la presidència, era simbolisme?
– Ara es votaran els pressupostos, negociats amb els comuns. En contra del que han dit els catastrofistes, aquest país està amb el 10,6% d’atur i està funcionant.
– Jo no he trucat a Sànchez per explicar-li res com ell no m’explica res a mi. ERC va arribar a un pacte d’investidura que, ho hem reiterat, hauria d’haver estat consensuat. Ara hi aniré jo a parlar amb ell, aquest 6 de febrer i abans hem consensuat el que li diré: Autodeterminació i amnistia. Ara mateix ja sé que Sànchez s’hi ha manifestat en contra. Que m’ho digui però, recordo que, tant a la Moncloa com a Pedralbes ja hi vàrem arribar al reconeixement que hi ha un conflicte polític. No és res nou.
– Vaig a la reunió amb en Sànchez com a president i en nom de JxCat, ERC i CUP, després d’haver-ho consensuat. Necessito saber quina és la seva posició. De retorn els exposaré el resultat de la conversa: “Això hi ha. I ara què fem?”
– És Sànchez qui ha de fer una oferta. Ells tenen la força coercitiva i nosaltres tenim la gent. Què hem d’oferir nosaltres no és la pregunta. La pregunta és: què m’oferirà ell? Si l’Aran em demanés un referèndum d’autodeterminació, jo posaria les urnes.
I la conversa ha tingut un moment distès?
– Què l’uneix amb ERC?
– Amb el vicepresident Aragonès ens uneix un sentit de l’humor compartit.
