Quan Angela Merkel va arribar a la Cancelleria d’Alemanya l’any 2005 ja va fer història, per ser dona i per haver nascut en la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA). Quatre legislatures després, i amb altres moments per a la història a les seves esquenes, cedirà el bastó de comandament després d’unes eleccions que obren una nova era, tant per a Alemanya com per a Europa.
Merkel va néixer a Hamburg l’any 1954. Filla d’un pastor protestant i d’una professora d’anglès, es van traslladar a Quitzow, a l’Alemanya de l’Est. La seva vocació li va portar inicialment cap a una carrera científica, però una vegada caigut el Mur de Berlín, es va unir a una formació aliada de la Unió Cristiano Demòcrata (CDU).
Amb Helmut Kohl com a aliat, va aconseguir en pocs mesos un ascens que li portaria a ser ministra de Dona i Joventut al primer Govern de la nova Alemanya unida, abans de seguir progressant en l’Executiu federal i en la CDU i d’acabar abandonant qui va ser el seu mentor en 1999, arran d’un escàndol sobre donacions. Va arribar així a liderar la CDU, encara que en 2002 no va ser ella qui es va presentar com candidata a canceller pel bloc conservador, sinó el llavors líder de la Unió Social Cristiana (CSU), Edmund Stoiber, que acabaria perdent en l’eleccions enfront del socialdemòcrata Gerhard Schroeder.
La gran oportunitat de Merkel va arribar en 2005, amb un triomf electoral que ha donat pas a 16 anys de poder ininterromput, fins que a l’octubre de 2018, després d’uns mals resultats electorals a nivell regional, va anunciar que no es presentaria de nou al lideratge de la CDU i, per extensió, que l’actual seria el seu últim mandat. Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, un canceller en exercici renunciava a presentar-se a la reelecció, la qual cosa va embarcar a la CDU en una accidentada successió. Inicialment, va prendre la regnes la seva successora natural, Annegret Kramp-Karrenbauer, però l’experiment no va fructificar després d’una controvertida connivència amb la ultradreta a Turingia.
El partit va emprendre llavors una llarga travessia que ha acabat per nomenar Armin Laschet, que va començar la campanya com a favorit a liderar del Govern i l’acaba sense garanties, amb els sondejos apuntant a un ‘sorpasso’ del Partit Socialdemòcrata (SPD). El declivi de la CDU en les enquestes ha fet que Merkel s’hagi implicat amb missatges contra l’SPD, el seu actual soci de coalició, en aquest tram final de campanya.
EL PERFIL DE MERKEL
La de Merkel ha estat una carrera sense estrindències, marcada per un perfil seriós i centrista que la canceller ha mantingut inamovible mentre al seu al voltant començaven a sorgir líders populistes o que cercaven una imatge més amable cap als ciutadans. Conservadora, però no tant com calia esperar-se en certs àmbits. Sí ho va anar en l’econòmic en un moment clau. Serà recordada a nivell europeu per ser la principal promotora de l’austeritat en la recuperació de la crisi financera de 2008, encara que també per la seva ferma defensa de l’euro, amb una frase especialment cèlebre: “Si l’euro fracassa, Europa fracassa”.
En temes socials, figura entre els seus principals avals la política de portes obertes que va adoptar en 2015 durant la crisi de migrants i refugiats a Europa, així com per haver assumit la necessitat de combatre el canvi climàtic amb polítiques públiques. La pandèmia ha marcat, no obstant, el seu últim any i mig, amb una muntanya russa de popularitat i crítiques que ha avançat al mateix ritme en què ho feien els contagis i les restriccions. Al març de 2021 es va veure obligada a fer marxa enrere al conegut com a ‘fre d’emergència’ per contenir el virus després de dies de caos i improvisació.
Els analistes diuen d’ella que la seva gran habilitat política és saber llegir el sentir ciutadà per sobre de consideracions polítiques i mirar a llarg termini. De fet, la seva política d’acolliment a migrants va derivar en un ascens inèdit d’Alternativa per a Alemanya (AfD), que no obstant ara pateix una tendència a la baixa en intenció de vot.
Merkel ha conviscut amb quatre presidents dels Estats Units i caps d’Estat de França; aquest últim, un país amb el qual ha teixit aliances al marge d’ideologies a la recerca d’una visió –i una defensa– comuna de la Unió Europea. Solament el rus Vladimir Putin li ha seguit el ritme i precisament ha estat amb ell amb qui Merkel ha viscut els principals alts i baixos a Europa.
SENSE ESTRIDÈNCIES
Potser pel seu adéu prolongat –fa gairebé dos anys que va anunciar que s’anava– o per la seva particular personalitat, Merkel s’està anant de la primera línia sense estridències, tot i que la premsa alemanya ha dedicat successius titulars a les ‘últimes vegades’ de la canceller al llarg d’aquests últims mesos. El 7 de setembre va comparèixer per última vegada en el Bundestag, la Cambra baixa del Parlament alemany, i encara li quedaran unes quantes comiats més. No en va, seguirà sent canceller en funcions fins que es formi un nou Govern i cal recordar que, després de les eleccions de 2017, van ser necessaris sis mesos per consensuar una majoria.
I després, què? El nom de Merkel ha sonat en els últims anys per pràcticament tots els llocs de rellevància a Europa, però el seu potencial polític complica que cerqui acomodament en un nou càrrec de primer nivell, com a presidenta d’Alemanya o del Consell Europeu. Preguntada sobre el seu futur en la seva última roda de premsa, es va limitar a declarar: “Sabré què fer amb el meu temps”.
