Les principals armes de la Fiscalia per demostrar que sí que es va cometre el delicte de rebel·lió a Catalunya ja han passat a declarar com a testimonis pel Tribunal Suprem. José Antonio Nieto – ex secretari d’Estat de Seguretat –, Enric Millo – ex delegat del Govern de Mariano Rajoy a Catalunya – i el coronel Diego Pérez de los Cobos – encarregat del dispositiu policial de l’1 d’octubre – han donat ales a la imatge d’uns líders polítics i entitats sobiranistes en peu de guerra i disposats a tot per enfrontar-se a l’Estat espanyol.
Cadascú des de la seva perspectiva, han defensat que el Govern Puigdemont, juntament amb ANC i Òmnium Cultural, van dissenyar una estratègia per frenar les actuacions policials durant els escorcolls previs i, majoritàriament, en la jornada del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Tot plegat amb l’ús necessari i, gairebé premeditat, de la violència contra les forces i cossos de seguretat de l’Estat espanyol.
Especialment sagnant ha estat el testimoni d’un Enric Millo que ha disparat contra tothom, i no sempre amb arguments que ajudessin a dotar de veracitat les seves paraules. A més, part de la seva declaració ha contradit el que dilluns va afirmar l’antic número 2 del Ministeri de l’Interior, sobretot en quant al nombre d’agents espanyols ferits i a la “gravetat” de les lesions.
Tots tres, a preguntes de les acusacions, han navegat per un riu completament en calma, on han pogut explicar la seva versió sense cap tipus d’objecció. No obstant, quan ha estat el torn de les defenses, les aigües s’han remogut de valent i, en moltes ocasions, han amenaçat amb fer bolcar la barca de cadascun dels testimonis.
Les defenses contraataquen
Els diversos advocats que defensen els presos polítics, a base de buscar la contradicció del propi testimoni, han aconseguit que cap dels tres testimonis – Nieto, Millo, de los Cobos – pugui acreditar haver vist actes de violència civil contra els agents espanyols. Tot i els esforços inequívocs de fer calar el relat de les accions irregulars, amb un Enric Millo especialment desbocat, quan les defenses els han requerit que enumeressin casos concrets, no hi ha hagut manera d’aconseguir-los recordar.
Alhora, Enric Millo i José Antonio Nieto han reiterat que, dins de l’ANC, Òmnium i els CDR, hi havia grups violents “clarament organitzats”. A preguntes de les defenses, però, han estat incapaços d’assenyalar ningú, i tampoc són capaços de recordar quin/s agent/s els van informar de tals grupuscles. Això sí, tots tres neguen les càrregues policials i asseguren que el que es va fer va ser “utilitzar la força en aquells llocs on hi havia resistència més elevada”. Tot això, sota jurament i amb centenars d’imatges que, a ulls del món sencer, demostren tot el contrari…
A més a més, un dels principals arguments de l’acusació és la “inoperància” dels Mossos d’Esquadra durant l’1-O per impedir la celebració del referèndum. Tots els comandaments asseguraven que no hi va haver voluntat de complir el mandat judicial. A l’hora de la veritat, a preguntes de l’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, han reconegut que la principal “divergència” que tenien Mossos amb Policia espanyola i Guàrdia Civil era l’ús “proporcional i adequat” de la força o no per garantir la convivència i la seguretat ciutadana.
Per tant, el Major Trapero i la policia catalana no tenia en ment “desobeir” el mandat judicial sinó, simplement, no arrencar-se a pegar cops de porra perquè sí, menys encara en presència de “nens petits i gent d’edat avançada”. De fet, el nombre de col·legis electorals tancats d’una i altra banda, canten per si sols. La contundència dels agents espanyols no van tancar ni tan sols 100 centres; la serenor dels Mossos, més de 200. Tot i això, el coronel Diego Pérez de los Cobos manté que els Mossos van actuar amb clara “ineficàcia”…
Marchena com a flotador salvavides
A totes aquestes diferències entre declaracions s’hi podrien sumar moltes altres, però el jutge Manuel Marchena ha estat ràpid a l’hora d’aturar preguntes que considera “no pertinents” o “no vinculants”. Algunes d’elles, dirigides a esclarir quin coneixement de causa tenien els testimonis dels fets que han relatat.
La protecció de Marchena ha arribat al punt de, quan se li ha requerit a Enric Millo sobre el coneixement del nombre d’agents hospitalitzats o de, per exemple, qui eren els seus informadors, el jutge ha dictaminat que no era “rellevant per la causa” el grau de coneixement i certesa dels fets per part de l’antic delegat del Gobierno.
Segons fonts consultades, diverses de les defenses asseguren que l’actitud de Marchena té un clar objectiu. Ajudar els testimonis clau a no caure en contradiccions i evitar ser caçats en una mentida palmària. Un punt de vista que, sens dubte, poc a poc deixa més clar que el Tribunal que jutja el procés i l’independentisme té una marcada simpatia pel relat “rebel i violent” de les acusacions.
