Un any abans de l’1-O, el llavors president Carles Puigdemont va voler rellevar Josep Lluís Trapero com a comissari en cap dels Mossos, però la mort de qui n’havia de ser el substitut, David Piqué, va avortar els plans. Així ho assegura l’empresari i exdirigent de CDC David Madí en el seu nou llibre ‘Merèixer la victòria’ (Columna, 2024), que es presenta públicament aquest dimecres i que diu voler explicar “El Procés per a adults”. Madí assegura que, després de sondejar quina actitud tindria Trapero davant del referèndum, hi havia “seriosos dubtes a les altes esferes de sobiranisme, perquè es considerava molt rellevant tenir la seguretat sobre quin paper adoptaria la cúpula dels Mossos en el moment crític de la bifurcació de legalitats”.
L’exsecretari de Comunicació de CDC explica que ell mateix, el 2016, va mantenir un dinar amb Trapero –que havia arribat al càrrec el 2013 de la mà del conseller Ramon Espadaler— i amb el llavors director general dels Mossos, Albert Batlle, i que, davant les preguntes sobre l’1-O, “la resposta sempre va ser la mateixa: respecte a la legalitat vigent i a les instruccions dels jutges”.
A partir d’aquí, continua el relat de David Madí, “l’opinió que havia consensuat la cúpula política el 2016 era que davant dels dubtes que generava Trapero, era preferible rellevar-lo i nomenar algú que oferís un compromís personal de lleialtat amb el país, el cos i la Generalitat de Catalunya”.
L’escollit per al relleu era el comissari David Piqué, llavors segon jeràrquic del cos i que liderava la “família catalanista”. Segons explica Madí, a finals d’agost va ser convocat a una “trobada informal”, que va anar bé. Piqué “va assumir l’encàrrec de reformular una nova cúpula del cos professional, sense dependències externes, en un moment en què hi havia una notòria representació de comandaments que venien de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia”.
També van concretar una nova “reunió discreta” amb el president Carles Puigdemont “per validar la proposta d’aquesta nova direcció del cos”. La reunió havia de tenir lloc el 28 de setembre del 2016, però el dia 26 “va aparèixer mort al seu domicili”, per mort sobtada.
“El canvi de cúpula policial òbviament va quedar avortat i sense continuïtat, ja que es va considerar que en aquell moment no hi havia cap altre comandament que reunís les condicions idònies de capacitat de lideratge”, explica David Madí.
Externalització de l’organització de l’1-O
En el seu llibre, l’exsecretari de Comunicació del Govern d’Artur Mas també relata la gènesi de l’anomenat “estat major del procés”. Explica que va ser en una reunió després de Setmana Santa de 2017 que “va quedar establert qui serien els components de l’estat major i les seves funcions i la freqüència de les reunions”. També indica que la CUP en va ser exclosa “per la seva manca de fiabilitat”, però que hi havia un comitè d’enllaç amb els anticapitalistes.
En aquest sentit, Madí confirma que es va “externalitzar” en aquest òrgan “l’organització logística i econòmica del referèndum” amb una “direcció operativa única que superés les trifulgues i el bloqueig administratiu del Govern i que pogués prendre decisions sobre tots els àmbits que configuraven l’espès teixit sobiranista”.
A tall d’anècdota, l’exdirigent convergent detalla que “les seus de les reunions (de l’estat major) eren canviants, i poden anar des del Palau de Pedralbes fins a la caixa forta d’una antiga seu bancària”.
L'”estratègia” del Banc Sabadell en cas d’independència
A ‘Merèixer la victòria’, l’empresari també hi relata un dinar que va mantenir el 3-O del 2017, dos dies després del referèndum, amb Jaume Guardiola, conseller delegat del Banc Sabadell. Guardiola li hauria dit que no es plantejaven canviar de seu “en cap cas”, “per molt pressionats que estiguessin”. I que “tenien una estratègia per si la independència es materialitzava”: desdoblar-se amb una seu per a Catalunya i una altra per a Espanya.
Al cap de dos dies, però, el Banc Sabadell va anunciar el canvi de seu, com altres grans empreses catalanes. Segons Madí, Guardiola va trucar-li per justificar que “la fuga de dipòsits havia precipitat la decisió”.
