Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), ha alertat en una entrevista a Catalan News de la “lògica perversa” de l’escalada militar tant a Ucraïna com a la resta d’Europa arran de la invasió de l’exèrcit rus. El màxim dirigent de l’ICIP observa que “el que Putin està aconseguint” és que diversos països hagin apostat per enviar armes a Ucraïna o per incrementar els seus arsenals. És la lògica d’equiparar més armes a més seguretat, una lògica que Herbolzheimer rebutja. En aquest sentit alerta que, en el cas de la guerra a Ucraïna, la “solució militar només la pot guanyar Rússia”, i per això indica que, des del seu punt de vista, seria molt millor obligar Putin “a la negociació política”.
L’enviament d’armes a Ucraïna, l’increment del pressupost militar o les peticions d’ingrés a l’OTAN són plantejaments que entenen la seguretat “des d’una perspectiva militarista”. És la lògica que equipara “més armes a més seguretat”, una lògica “perversa” que “porta a una escalada militar”.
Una lògica, recorda Herbolzheimer, que ja es va viure durant l’anomenada Guerra Freda, que va comportar que durant els anys 80 del segle passat sorgís el concepte de la “seguretat comuna”. Aquell concepte preveia la desmilitarització i la “desnuclearització”, però “al final ens hem quedat a mig camí”, lamenta el director de l’ICIP.
En aquest sentit recorda que, precisament en un escenari que tenia similituds al que s’ha començat a veure aquesta setmana, va néixer l’Organització per la Seguretat i la Cooperació Europea, una entitat “que es coneix molt poc”, però que neix amb un “mandat específic” per tractar els temes de seguretat des d’una perspectiva “no militar”. Actualment la integren 57 països.
Herbolzheimer contraposa la raó de ser d’aquest organisme al pensament dels que critiquen els que, com ell, no participen d’aquesta “certa eufòria militarista” que es viu actualment. “Se’ns acusa sovint de ser il·lusos, utòpics, i el que aquí volem reivindicar és que el concepte de seguretat comuna no sorgeix del moviment pacifista, sinó que va ser un acord precisament entre els membres de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia en aquells temps”.
De fet, el director de l’ICIP subratlla que els “dubtes” davant l’eficàcia d’enviar armes a Ucraïna no apareixen només a espais que promouen la pau, sinó que també han estat expressats per “alts rangs militars de diversos països”.
En tot cas, Herbolzheimer no posa en dubte el dret d’Ucraïna a defensar-se de l’agressió russa. “Això no és qüestionable -opina- però sí tenim l’obligació de pensar més enllà de com pot acabar aquesta guerra”. Al seu parer, només hi ha dues opcions, que una de les dues parts la guanyi des del punt de vista militar, i en aquest sentit no té dubte que si Putin “pitja el pedal a fons, arrasarà el país”, o bé que “hi hagi prou força” com per “obligar” el president rus a una “negociació política”. Per a aquesta segona opció “entra en joc el factor temps”, un compàs d’espera “diabòlic” perquè “qui cedeix primer perd i pel camí es deixen milers i milers de morts”.
