Els lingüistes veuen amb bons ulls la incorporació del català al Congrés dels Diputats i sostenen que tindria un “gran valor pedagògic” per la ciutadania. Creuen que si s’acaba tirant endavant la proposta, el fet que es facin servir diferents llengües a les corts comportaria una visibilització i, conseqüentment, una normalització d’aquestes. Això sí, avisen que es tracta només de la primera pedra i que cal que tota l’administració estigui “oberta” al plurilingüisme. Pel que fa a la nomenclatura, en declaracions a l’ACN admeten que veuen amb bons ulls que incorpori el valencià, però subratllen que es tracta “de la mateixa llengua” i que, si s’acaba optant per aquesta fórmula, seria una decisió de caire polític.
L’autorització de la presidenta de la cambra baixa espanyola pel que fa a l’ús del català, el basc i el gallec ha estat rebuda amb optimisme però sense sorpresa per part dels lingüistes que recorden que es tracta d’una petició que no és “nova ni estranya”. En parla la professora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, Cristina Gelpí, que afirma que el fet que es pugui utilitzar el català en qualsevol situació comunicativa és “positiu”, perquè permet que sigui reconegut com a “utilitzable”.
“El que és sorprenent i preocupant és que no s’hagués tirat endavant fins ara”, reconeix, afegint que un cop fet l’anunci, que es pugui articular depèn exclusivament de la voluntat política, més que no pas d’altres temes més tècnics, conceptuals o legals. Això sí, admet que s’hauran de definir diferents aspectes, com per exemple en quines situacions es pot fer servir, si s’aplica també a les expressions orals i què passa amb la llengua de signes catalana. “No és que sigui complex, però hi ha temes per resoldre en els proper dies”, assenyala.
En la mateixa línia s’ha expressa el catedràtic de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona, Emili Boix, que subratlla que la notícia és “bona” en quant al reconeixement del català. Tot i això considera que es tracta d’una “peça mínima” i que la feina pendent és “immensa”. “Simbòlicament és un pas”, diu, “però no afecta gaire la vida quotidiana de la gent”.
Pel que fa al coordinador de la càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme de la Universitat Pompeu Fabra, Vicent-Climent Ferrando, considera que es tracta d’una oportunitat per “donar visibilitat al multilingüisme” en una de les institucions importants de l’estat espanyol. “Té un gran valor pedagògic, perquè fa que es percebi com una cosa habitual, la representativitat institucional d’una llengua indica que aquesta forma part de les institucions d’un país”, afirma.
Malgrat aquestes noves directrius que afectarien el reglament del Congrés, el coordinador recorda que l’estatus jurídic de la llengua “no canviarà”, però no li resta importància a l’anunci. “Canviaria el seu prestigi social, i si realment s’adopta amb un consens és una qüestió de maduresa reconèixer la diversitat de la ciutadania”, insisteix.
El debat al voltant de la nomenclatura
Un altre dels aspectes que s’han posat sobre la taula és el de la nomenclatura que hauria de tenir. Gelpí recorda que el codi lingüístic en qüestió és el català i que mentre s’utilitzi no és tan important quina denominació acabarà prosperant. Tot i això, en cas que s’incorpori el valencià, donant pas a una nomenclatura de: ‘català-valencia’, la professora apunta que es tracta d’una mateixa llengua i no pas de dues, tenint en compte que hi poden haver diferències pel que fa a la varietat dialectal.
Per Boix, que subratlla que el terme valencià “és indiscutible” al País Valencià actual, hi ha dos camins que poden portar a dos escenaris diferents si s’incorpora el valencià a la nomenclatura. “Si ha de servir per desactivar la bomba de rellotgeria que els partits de dreta han despertat, sí; si ha de servir per continuar defensant el secessionisme lingüístic, no”, sosté. Un debat que no s’aplica a les Illes Balears, on el tema de la nomenclatura “és menor perquè l’estatut afirma que el català és la llengua oficial”. “Allà la situació és molt diferent a la del País Valencià, on s’ha atiat un anticatalanisme barroer”, lamenta.
En quant a Ferrando, explica que es pot analitzar el cas des de dos punts de vista, l’estrictament científic que sosté que la llengua que es parla a tots els territoris és el català i, en termes estrictament filològics, “es diu català”. Però també, es pot fer un acostament des d’un punt de vista més polític en que s’adopta la versió ‘català-valencià’ “sempre que quedi clar que fem referència a la mateixa llengua”.
Un argument que segons l’expert permetria “desactivar els arguments d’aquelles persones que defensen que el valencià és una llengua diferent i que només volen trencar els lligams”. Pel que fa a les Illes Balears Ferrando parla d’una diferència “molt gran” perquè allà no existeix una qüestió per referir-se al conjunt de les illes.
El català a Europa i el multilingüisme a l’estat espanyol
Sobre l’oficialitat del català a la Unió Europa, Ferrando veu “complicat” que es pugui tirar endavant la proposta. Tot i que considera que a nivell tècnic podria ser factible, ja que el reglament diu que ha de ser una llengua oficial a l’Estat i no pas la de l’Estat, recorda que és absolutament necessari que hi hagi una gran voluntat política al darrere.
Boix també parla de diverses iniciatives que es podrien dur a terme, en aquest cas referents a l’estat espanyol. “El que s’ha de fer és una mena de llibre blanc analitzant com s’organitza un estat plurilingüe políticament i, per fer-ho, cal un estudi seriós de tot allò que caldria”, assenyala.
Pel que fa a les relacions entre les diferents varietats del català, recorda que al seu moment es va proposar un Tractat d’Unió de la Llengua Catalana, en que totes les parts – Catalunya, País Valencià i Illes Balears – tenien el mateix pes i la mateixa veu. “Propostes n’hi ha, però cal que hi hagi interès per el tema”, conclou.
