Ni Pasqual Maragall, ni José Montilla, ni tampoc Artur Mas, Carles Puigdemont o Quim Torra. Des de la restauració de la democràcia, tots els presidents de la Generalitat que han anat a Madrid a fer propostes d’encaix amb Espanya en diverses conferències han fracassat.
L’Estat sempre ha respost ignorant les peticions per resoldre el conflicte territorial. O, com a molt, amb una rebaixa dels reclams dels presidents catalans. Els reiterats cops de porta d’Espanya s’han succeït en 18 anys: des de l’exigència de Maragall d’un nou Estatut -que l’Estat va retallar-, fins al pacte fiscal que volia Mas, o el referèndum acordat que reiteraven Puigdemont i Torra, i que Pere Aragonès va tornar a exigir dimecres, junt amb l’amnistia.
El primer president en oferir una conferència a Madrid va ser Jordi Pujol, el juliol de 1996 -dos mesos després del Pacte del Majestic. El líder de CiU va advertir que Catalunya no podia ser un ‘land’ alemany i que, si no s’atenien les seves peticions, hi haurà “conflicte”. Pujol va saber aprofitar les bones relacions que mantenia amb l’aleshores president espanyol, José María Aznar, i va pactar una nova llei sobre la immersió lingüística, entre altres, a canvi de la investidura del líder del PP.
És aquí quan es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a acabar amb el secessionisme, per exemple. Pujol, però, no va anar més enllà sobre les relacions entre Catalunya i l’Estat i es limitava a demanar desenvolupar competències que l’Estatut vigent ja permetia.
L’Estatut sacseja el taulell
El primer president que va abordar directament un altre encaix amb Espanya va ser Maragall. El dirigent socialista va anar a Madrid el maig de 2004 per reclamar un nou Estatut que definís la relació de Catalunya amb el conjunt de l’Estat. L’aleshores president, federalista declarat, va subratllar que la nova llei havia de ser un “element de concòrdia amb més autogovern” per al país. L’Estat, però, va acabar retallant l’Estatut que el Parlament va aprovar el 2005 i que la ciutadania va avalar el 2006 mitjançant un referèndum.
Les promeses del president del Gobierno de l’època, el també socialista José Luis Rodríguez Zapatero, sobre aprovar i respectar la proposta catalana de l’Estatut, es van incomplir. El text, retocat ja pel Congreso, va entrar en vigor l’agost de 2006, però el PP el va recórrer, i el Constitucional va tombar part d’aquell Estatut amb la sentència del 2010. Aquests fets van sacsejar de dalt a baix el taulell polític català i espanyol.
De fet, José Montilla -el següent president de la Generalitat- va anar a Madrid el novembre de 2007 per alertar de la “desafecció” de Catalunya cap a Espanya des de la sentència del TC. El nou cap de files del PSC ja va advertir l’Estat d’un “risc d’allunyament irreversible” de la ciutadania catalana cap a l’Estat. Madrid, de nou, no va reaccionar tot i que Moncloa i Generalitat compartien sigles.
El PSC ha intentat, a posteriori, tornar a l’Estatut aprovat pel Parlament, demanant modificar lleis orgàniques al Congrés, per desencallar el conflicte territorial. El primer secretari del PSC Pere Navarro ho va provar el 2013, així com la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, el 2018. Però mai des de l’Estat s’ha posat en pràctica aquesta via en profunditat i de manera seriosa. A aquesta tesi també hi ha tornat l’ara líder socialista, Salvador Illa.
Ni pacte fiscal ni referèndum
Artur Mas (CDC) va ser el següent president a afrontar l’encaix entre Catalunya i Espanya. Després de la Diada de l’Onze de Setembre de 2012, el cap de files de CDC va oferir una conferència a Madrid on va afirmar: “Catalunya necessita un Estat i, si no hi ha acord, un referèndum”. La setmana següent, Mas es reunia amb el president espanyol, Mariano Rajoy, a la Moncloa, que va rebutjar la proposta del pacte fiscal: “Això no ha anat bé”, va lamentar Mas. Encara no es parlava del 9-N, la consulta del 2014. Mas mai va poder negociar cap altra cosa amb Madrid per consolidar un nou encaix o un nou model de relacions.
El següent president a rebre un cop de porta de l’Estat va ser Carles Puigdemont (CDC i JxSí), el 2017. El 130è president va anar a Madrid cinc mesos abans del referèndum de l’1-O acompanyat del vicepresident del seu Govern, Oriol Junqueras, i el conseller d’Exteriors, Raül Romeva (tots dos d’ERC). Puigdemont va oferir-hi un “diàleg sincer” per pactar un referèndum vinculant.
El Gobierno de Rajoy no només va ignorar la proposta, sinó que va advertir Puigdemont de la “il·legalitat” que suposaria organitzar un referèndum com el de l’1-O. El capítol va acabar amb l’aplicació del 155, la destitució de tot el Govern i el seu empresonament o exili.
Per cert, l’aleshores alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena va ser qui va facilitar les instal·lacions de l’Ajuntament per fer-hi la conferència. Cinc anys després, la mateixa Carmena va presentar aquest dimecres l’exposició d’Aragonès, també a Madrid.
Aragonès: amnistia i autodeterminació
L’actual president de la Generalitat va emplaçar el seu homòleg espanyol, Pedro Sánchez, a portar “propostes concretes” a la taula de diàleg entre l’Estat i la Generalitat. “Hi ha una oportunitat històrica que no es pot desaprofitar”, va sentenciar Aragonès, alhora que advertia el president espanyol que “no hi haurà segona oportunitat”. “Si la negociació es bloqueja seguirem endavant”, va assegurar.
El president republicà va reclamar a Sànchez que “s’atrevís” a impulsar un referèndum d’autodeterminació, així com a aplicar una amnistia per a les persones “represaliades” per l’Estat.
La petició de Maragall a Madrid per un nou Estatut ja ha complert la majoria d’edat. Després de 18 anys, fins a cinc presidents de la Generalitat han fet propostes per resoldre l’encaix entre Catalunya i Espanya, i han advertit de les conseqüències de no abordar el problema territorial. Caldrà veure si la taula de diàleg, la gran aposta d’Aragonès, serveix per desencallar el conflicte polític. O si, pel contrari, se suma a la llista dels cops de porta de l’Estat a Catalunya.
