Els ciutadans de la Unió Europea estan cridats a les urnes el 9 de juny per triar la nova Eurocambra, i a Catalunya la campanya, que arrenca aquest dijous, arriba en plena ressaca de les eleccions al Parlament català i enmig de les negociacions per aconseguir formar un nou Govern a la Generalitat. Aquest element es combinarà amb els temes propis de la campanya europea, com el conflicte de l’Orient Mitjà, Rússia i Ucraïna o l’ascens de l’extrema dreta. Aquest mateix dimecres els candidats catalans a les eleccions en parlaven en un debat organitzat per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC).
Menys de dues setmanes després de votar, als catalans els espera una segona ronda de mítings i una nova cita electoral. Fa 10 anys que a Catalunya no se celebren unes eleccions a l’Eurocambra sense cap altra contesa electoral i, llavors, la participació va ser del 46%.
Tot plegat podria incidir en la participació en els comicis europeus, per bé que, en declaracions a l’ACN, el director general de comunicació i portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch, explicava fa uns dies que hi ha un mes de marge entre unes eleccions i altres, “temps més que suficient” per “donar visibilitat a la importància” de les europees.
Des d’un punt de vista general, la Unió Europea confia en una pujada de la participació. Des de seva l’oficina a Barcelona destaquen que la xifra d’enquestats en el darrer Eurobaròmetre amb intenció de votar a les eleccions europees és del 71%, nou punts més que fa cinc anys. Amb tot es mostren prudents, atès que són conscients que aquestes dades no sempre es traslladen a les urnes.
Màxim històric en ple debat sobiranista
Deixant de banda les primeres eleccions que es van celebrar amb l’entrada d’Espanya a la UE el 1987, el màxim històric de participació en uns comicis europeus a Catalunya és del 2019. Aquestes eleccions van coincidir amb les municipals i, a més, els dos grans líders de l’independentisme del moment, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, es van presentar a les europees com un intent de portar la causa catalana a Brussel·les. Van votar gairebé 3.440.000 persones, un 60,93% del cens. Es va superar fins i tot la mitjana europea de participació (50,66%).
En canvi, en les europees del 2014 la participació va ser del 46,18%. El mínim històric és del 2009, quan menys del 37% dels electors catalans van votar per triar representant a l’Eurocambra, quedant per sota de la mitjana europea (43%), segons dades facilitades per l’Eurocambra.
En els últims vint anys la participació en les espanyoles a Catalunya ha estat per sobre del 62%. En les catalanes, va arribar a màxims històrics el 2015 (77%) i el 2017 (79%), però en les darreres es va rebaixar i el passat 12 de maig es va situar entorn el 58%. El mínim en 20 anys va ser el 2006 amb un 56% de participació.
Candidats dels partits catalans
En les eleccions europees la circumscripció electoral és única a tot l’Estat, amb la qual cosa els ciutadans voten les mateixes llistes de candidats a totes les ciutats i comunitats autònomes. A l’Estat hi ha 33 candidatures i la majoria dels grans partits estan adscrits a un grup europarlamentari del qual formaran part un cop es renovi la cambra.
D’aquestes llistes, hi ha els següents candidats principals dels partits catalans: Toni Comín (Junts), Diana Riba (ERC), Javi López (PSC), Jaume Asens (Comuns) Jordi Cañas (Cs), Dolors Montserrat (PP) i Jorge Buxadé (Vox). Excepte Asens, tots busquen revalidar el seu càrrec com a eurodiputats, en el cas de López, per tercera vegada.
En les últimes eleccions europees, la candidatura de Junts encapçalada per Puigdemont va guanyar a Catalunya amb gairebé un milió de vots. El PSOE va quedar en segon lloc amb el 22% dels vots, ERC el tercer (21%), quart Ciutadans (8,2%), Unides Podem amb Ernest Urtasun cinquè (8,4%) i el PP sisè (3%). Vox va obtenir poc més d’un 1,2% dels vots a Catalunya, un resultat amb el qual no hagués obtingut representació si la circumscripció no fos única.
El panorama polític català cinc anys després és força diferent, si bé els electors no voten igual en les diferents conteses electorals. De totes maneres, el 2019 governaven Junts i ERC amb Quim Torra al capdavant, mentre Ciutadans liderava l’oposició gràcies al suport de més del 25% dels votants i els socialistes eren quarta força.
En les eleccions del 12-M d’aquest 2024, el PSC es va imposar amb gairebé el 28% dels vots, Junts va quedar segon amb el 21,6%, i ERC tercer amb el 13,6%. Ciutadans ha desaparegut de la cambra, ja que va obtenir menys d’un 1% de vots.
Negociacions entre mítings
El calendari per a la constitució del Parlament de Catalunya no deixa marge als partits per aparcar les negociacions mentre demanen el vot per entrar al Parlament Europeu. La data màxima per constituir la Mesa de la cambra és el 10 de juny, és a dir, l’endemà de les eleccions, de manera que els partits ja assumeixen que hauran de combinar totes dues coses perquè “el calendari és el que és”.
Després de la victòria a les eleccions catalanes el PSC es prepara per encarar unes negociacions en què confia convèncer les altres formacions per facilitar la investidura de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat. Els socialistes són conscients que les seves opcions passen o bé per aconseguir el suport de Junts -sumen 77 diputats- o bé amb els vots tant d’ERC com dels comuns, que arriben just a la majoria absoluta, amb 68 escons.
Des de Junts+ preveuen que la campanya de les europees sigui “un instrument de la negociació”, però asseguren que hi haurà contactes en les pròximes setmanes. “No estarà tot parat”, afirmen. Fonts de la candidatura assenyalen que “combinaran les dues coses” i treballaran per la “unitat independentista” per a formar Govern encapçalat per Carles Puigdemont, que promet “lluitar totes les opcions” per a la seva investidura (que requeriria l’abstenció del PSC). De moment, són el mateix Puigdemont i el secretari general Jordi Turull els qui estan gestionant els primers contactes.
Situació delicada a ERC
Els republicans mantenen que són PSC i Junts els qui han de negociar, i que ells aniran a l’oposició. Els anuncis del president del Govern en funcions i cap de llista al 12-M, Pere Aragonès, d’abandonar la política, i de la decisió de la secretària general del partit, Marta Rovira, de deixar el càrrec després del congrés del 30 de novembre, han precipitat una crisi interna que també afectarà les negociacions. Serà Rovira qui liderarà les converses, si bé també ERC sotmetrà a la militància la posició del partit sobre una eventual investidura. Al seu torn, el president d’ERC, Oriol Junqueras, dimitirà temporalment del càrrec després del 9-J, però analitzarà si té prou suports interns per presentar-se a la reelecció.
Els resultats del 12-M situen ERC en una posició dèbil però també clau a l’hora de constituir la Mesa i el Parlament, i formar govern. A Calàbria reiteren que aniran a l’oposició i que pertoca a PSC i Junts explorar acords. ERC, però, no té incentius per repetir unes eleccions a la tardor on ara mateix hauria de buscar cap de llista. L’adeu d’Aragonès es tradueix també a un ‘no’ per ser candidat. I Junqueras, fins i tot en el cas remot de ser encara president d’ERC, dubta estar amnistiat aleshores. L’exlíder a Madrid Joan Tardà apuntava fa uns dies que calia investir Illa per evitar unes noves eleccions, i anar a l’oposició. Una estratègia que sembla que cada vegada agafa més força a Calàbria.
Els comuns apunten que ja han tingut uns contactes inicials amb el PSC, però afirmen que la negociació com a tal no començarà fins aquesta mateixa setmana, a les portes de la campanya de les europees. S’han volgut deixar uns dies per reflexionar sobre la seva situació després de perdre dos escons i de quedar-se amb sis diputats, tots de la circumscripció de Barcelona, i tot just han decidit que les negociacions les lideraran cinc persones, només dues d’elles diputades: David Cid, Lluís Mijoler, Candela López, Gemma Tarafa i Eloi Badia.
La formació capitanejada per Jéssica Albiach ja ha afirmat en diverses ocasions que la seva prioritat és un tripartit amb el PSC i ERC, però no han tancat la porta a donar suport des de fora a un hipotètic govern en minoria dels socialistes. En qualsevol cas, els comuns diuen que la pilota és a la teulada del PSC i posen la responsabilitat i el pes de les negociacions en els socialistes.
Qui també entra a l’equació de les converses és el PPC, especialment per a les negociacions sobre la Mesa, després que el PSC s’hagi mostrat obert a parlar amb tothom menys Vox i Aliança Catalana. Els populars estan en una època d’eufòria, amb cinc vegades més diputats que a la darrera legislatura, i volen fer valer la seva nova condició de quarta força del Parlament.
El PPC no tanca la porta a entendre’s amb el PSC, sobretot si és per “frenar” el procés independentista, però la setmana passada el seu líder, Alejandro Fernández, ja va advertir que no es deixaran enganyar i que a l’hora de negociar analitzaran “fets i no promeses”.
