Parlem amb l’escriptor i exdiputat de la CUP, Julià de Jòdar (Badalona, 1942), en plenes negociacions per formar govern. Inquiet, com sempre, per la situació política, sol abocar a Twitter la seva visió sobre l’actualitat amb piulades que no deixen indiferent. Pel que fa a la literatura està immers ara en un compendi de materials diversos i té pendent d’escriure una novel·la que completi una trilogia. Aquest projecte, diu, dependrà de «les forces i de la sort».
Ha escrit a Twitter: «La resposta al 52%: suplicatori, tercer grau, ull sobre el Barça». El sorprèn que s’intensifiqui la repressió després del 14-F?
La veritat és que no m’ha sorprès en absolut perquè fa temps que veig que aquí hi ha una mena d’ideologia profunda seriosament instal·lada en l’estat que no diria ja antiindependentista sinó directament anticatalana. No podem continuar pensant que hi ha un deep state que fa la feina bruta i uns angelets de la guarda que intenten apaivagar els jutges, els militars i el rei. Podemos està una mica més centrat, però és molt poca cosa comparat amb la resta. Jo sospito que hi ha una interdependència entre el legislatiu, el poder judicial, i l’executiu per aplicar una estratègia conjunta repressiva. Hi ha un estat major que ens té declarada la guerra i ja està. No cal donar-hi més voltes.
Hi ha sectors de l’independentisme que sembla que els costi encara de veure.
S’haurien de combinar un parell d’elements estratègics com són mantenir el grau de conflictivitat i a la vegada enraonar amb l’altra part a veure fins on pots arribar. Però en aquest joc de forces hi ha d’haver elements compensatoris. Pots dir: no aniré més enllà de fins on pugui en aquest moment com a institució però és que els altres no han cedit ni un pam, al contrari. Fixa’t amb el que han fet amb el tercer grau, amb el suplicatori al Parlament europeu i fins i tot en una cosa que pot semblar anecdòtica: que el ministre d’Esports digui públicament al nou president del Barça que vagi en compte en no fer independentisme des del Barça és greu. Què vol dir això? Demostra que no tenen ja cap mena d’escrúpol en coartar la llibertat d’expressió.
Enganyar-se en això és una forma d’autoengany però també de renúncia explícita a aconseguir la independència en un termini raonable. Si el que volen és anar ajornant tot això i anar esperant a les calendes gregues a veure què, que ho diguin, però el que no pot ser és que tinguem aquestes ambigüitats. Francament, el que veig és que hauríem de tirar pel dret.
Què s’hauria de fer doncs? Preparar una nova ofensiva?
Tornar a les mobilitzacions que han estat la clau de tot el procés, el que passa és que no sé sincerament si ara això és possible, sóc bastant pessimista. Hem amagat massa l’ou, no hem fet una crítica seriosa de la relació entre el carrer i les institucions. Teníem elements del moviment amb empenta pròpia com els CDR o els joves que van protagonitzar les protestes contra la sentència, i les institucions i el govern els han anat deixant de banda. Si no els han criminalitzat directament, sí que els han desautoritzat i aleshores la gent, a poc a poc, ha anat refugiant-se en la cleda democràtica de limitar-se a anar votant. La gran paradoxa és que l’independentisme continua sent la clau de volta de tot i té més suport electoral que mai i a la vegada, en canvi, institucionalment no acabem de fer-nos càrrec de la situació, i tenim la temptació de fer un govern eficaç, i entrar en un àmbit purament autonomista. Això vol dir que hi ha una discordança entre el que demanem a la gent i el que fem quan ens donen el poder democràtic.
Ens trobem atrapats en aquesta contradicció?
Sí, i és molt seriosa. Perquè hi hagut una desmobilització al carrer però no a les urnes. Els resultats són els que són i la discordança és molt seriosa perquè es demostra fins a quin punt hi ha un potencial i fins a quin no el sabem aprofitar des de les institucions. Jo crec que les disputes interiors pel poder, les diferències estratègiques, i les disputes personals han portat a aquesta situació.
El diagnòstic està clar. La qüestió és com superar aquesta situació per tornar a avançar. Li toca ara al front institucional marcar el rumb?
Qui ara té la pilota sobre la teulada és el front institucional, se l’hi ha donat un poder renovat cada cop que ens l’han demanat. Jo defenso, i ara sembla que anem en el bon camí, un govern de concentració independentista, seria imperdonable no fer-lo. Però a partir d’aquí hi ha un element cabdal: Què penses fer des d’aquest rol institucional al Parlament o al Govern quan tiris endavant debats d’autodeterminació o lleis que ja havien estat aprovades i han estat tombades pel Constitucional, i automàticament l’Estat reaccioni amb més querelles, accions judicials, gent amenaçada. És d’esperar que quan tu facis un pas que ells considerin simbòlicament amenaçador per a la unitat de l’estat ja tens a sobre els tribunals suprems, el constitucional i tota la pesca. La pregunta és quan això passi què farem? Callar com morts i lliurar altra vegada a les autoritats espanyoles els nostres polítics? Què farem? Perquè abans teníem la gent al carrer mobilitzada, però ara no. Ens quedarem calladets? Això del Puigdemont, el Comín i la Ponsatí al Parlament europeu és realment preocupant i nosaltres aquí ens limitem a mirar el telenotícies i a fer alguna declaració de greuge però la gent no es mou. És molt greu.
Cal recuperar el combat al carrer?
Igual que ells tenen un estat que davant la qüestió catalana diu ara tocarem aquesta tecla, ara fem allò altre, i fan un joc de dames continu en contra nostra, nosaltres hem passat de la mobilització i de l’1 d’octubre a replegar-nos. Anem a votar a les autonòmiques passant la pilota a la institució però no tenim una estratègia combinada. En aquest moment, quan ja has guanyat el 14-F, aquí hi hauria d’haver un estat major nostre preparant estratègies efectives per donar suport a la institució, a la Mesa, al Parlament, al Govern i per recollir el testimoni quan les institucions facin passos endavant i es necessiti la força de la gent mobilitzada al carrer. Es tracta de muntar dos cavalls a la vegada, la pota institucional i la pota de la mobilització. I això sembla que no figuri en l’agenda del front institucional.
Això és que teníem l’octubre del 2017.
És el que es vam construir entre el 2010 i el 2017 i ara veiem que en l’estratègia hi sobrava un element i n’hi faltava un altre. El que sobrava, segurament, era l’alegria ingènua de creure que es podria anar de la llei a la llei, que fent actes parlamentaris de sobirania ja n’hi hauria prou. La ingenuïtat va ser no saber veure que l’Estat espanyol respondria amb violència. Ja havíem vist als anys noranta la repressió contra l’independentisme quan era minoritari, per què havíem de suposar que serien més amables amb nosaltres ara que som majoria, al contrari. Vam fer una mala lectura històrica de l’Estat espanyol. Arriba octubre i descobrim que ens faltava un element: com s’articula la força del carrer amb la força de la institució, hauria de ser una cosa indissoluble. El Parlament i el Govern van fer massa cas de les pressions externes, s’esperava que apareixeria un mediador de no se sap on, amb l’Urkullu per allà al mig. Coses pertorbadores que van parasitar les últimes decisions i es va pecar de prudència. Quan arribes al moment clau has de fer soroll, l’has de mantenir i l’has de sostenir. Però ara l’aprenentatge està fet, ara ja no ens podem autoenganyar més sobre això.
Ara, per tant, ja no hi ha excusa que valgui?
L’Estat ja no ens enganya. Ells es pensaven que no faríem l’1 d’octubre i Espanya va reaccionar com quan una cosa se’ls escapa, amb el fot–li i l’a por ellos i va activar tota la maquinària repressiva. Portem tres anys de repressió sostinguda en el temps i molt ben articulada i pensada. No podem ser ingenus, no tindríem perdó ara si no féssim el que s’ha de fer partint del resultat de les urnes o bé que tornem a caure per les mateixes febles i els mateixos errors.
Hi hauria d’haver en marxa una maquinària de treball poc coneguda, poc explícita, com fèiem quan conspiràvem en altres èpoques. Penso que tant de bo tinguéssim ara un Josep Benet, algú capaç de reunir gent, crear fronts, fer feina d’aquesta que no es veu, crear estratègies, crear organització, coordinar una bona acció de propaganda. Trobo que ens falten elements cohesionadors entre el carrer i la institució i els partits, entre la institució i el moviment popular. Falten elements que facin el que els partits, per les seves dinàmiques, no volen, no saben o no poden fer.
Estem en una fase de lluita de poders i es tracta d’anar creant crisis. La nostra obligació és crear crisis contínues per totes bandes, econòmica i financera, social i política, per les llibertats, per l’autodeterminació, és la nostra obligació històrica. Els historiadors del futur, quan parlin d’ara, ho definiran com la fase de la independència, serà frustrada o trigarà molt o trigarà poc, però som en la fase de la independència, no en la de la neoautonomia.
Pel que fa al front institucional aposta per un govern entre ERC, Junts i la CUP. Vostè que coneix bé els cupaires els veu a l’executiu o només, per exemple, a la presidència del Parlament?
Això dependrà de les concessions mútues que s’han de fer, personalment si aquest acord ha de dependre de si han d’entrar els comuns o no al Govern em sembla a mi que es voler fer lligar un allioli que no lliga. Els comuns ara han votat en contra del suplicatori, que em sembla molt d’agrair, però tenen els seus aliats a Espanya governant amb Pedro Sánchez, el govern de la repressió. Jo els demanaria el suport extern per a determinades qüestions d’ordre social i per temes com tornar a reclamar un referèndum pactat, però dins d’un govern de concentració independentista els comuns portarien interferències i inestabilitat, tindria poca coherència i afebliria el govern. I això no ens convé. Ens convé un govern que sigui fort tant en la forma d’aplicar les coses com de cara a l’opinió pública. Cal que la gent percebi que aquest govern sap el que vol i va per feina.
A partir d’aquí s’ha d’establir què és farà. Jo el que no veig és a la CUP dient formalment farem això i després arrugant-se, és a dir, si entra al govern, ha de ser amb la certesa que tots estan decidits a anar fins on es vulgui anar. El que no podem acceptar és perdre pel camí el prestigi que tinguem cadascú de nosaltres. El que no podem fer és demanar a la CUP, ni tampoc ni a ERC ni a Junts, que renunciïn a ser qui són en nom d’una unitat fictícia. La unitat d’acció es pot aconseguir marcant bé els objectius i fent una mena d’acords que no cal explicar-los, conjurant-se a tirar endavant quan arribin els moments complexos. Allò important és el bé comú: que el carrer no es desmobilitzi, que no es desmoralitzi la gent i que tinguem un govern que sap el que vol i sap com actuarà. Les negociacions dependran molt de la mà esquerra d’uns i d’altres, en això hi fan molt la gràcia i l’habilitat dels negociadors.
Quan sent a parlar de reactivar la taula de diàleg què pensa?
Precisament he fet un tuit dient que «estan buscant la fusta per a la taula de diàleg a la selva verge de Transbaikàlia», que és una selva que no existeix. I és que l’Estat espanyol no atura la repressió, al contrari. Just després del resultat del suplicatori s’han carregat el tercer grau dels presos polítics a instàncies de la fiscalia, que depèn del Gobierno. Què vols anar a fer a una taula diàleg en aquestes condicions? Si fas una mesa de diàleg ha de ser amb unes preconcessions. Jo, per exemple, si no surten els presos de la presó no m’asseuria en cap mesa de diàleg. No pots anar a una taula de diàleg quan es nega un tercer grau als presos polítics que sí que té l’Urdangarín.
Seria un signe de debilitat?
Seria com considerar que Espanya no és un tot orgànic, i ho és. No pots pensar que hi ha una part de l’estat bona i una que no ho és. No siguis babau, perquè quan tu cedeixes, ells per l’altra banda t’estan acoquinant. El primer punt de la taula hauria de ser quan sortiran els presos. Fixa’t com han estat jugant amb els indults. Quan el Junqueras diu que no li deixarem la bandera del diàleg a l’estat, de què està parlant? Això em deixa una sensació de desvaliment total, què vol dir que no li cediràs la bandera del diàleg? El diàleg ha de ser entre iguals, de debò que creiem que estem entre iguals? Per estar entre iguals la Generalitat hauria de poder obrir les presons i treure els presos polítics. Hem de parlar d’igual a igual.
Una cosa és dir que no som incendiaris, que som dialogants, i una altra cosa és oferir màrtirs. No pots anar desarmat a la taula de diàleg. Quan tens una situació de repressió tan forta per part de l’estat no pots anar a una taula de diàleg a rendir-te, que és com ells et veuen i et volen. A la teva gent, a la gent que t’està votant i que és la responsable d’haver arribat on hem arribat, no li pots dir anem a dialogar com si anéssim a rendir-nos. I la gent els hem estat votant per guanyar no perquè es rendeixin. Si ens demanaven el vot enteníem que era per continuar la lluita no per anar a una taula de diàleg a escoltar el que em vulgui donar el Pedro Sánchez.
Li volia preguntar per Manuel Valls perquè sé que el coneix bé tant a ell com a la seva família, atès que va tenir cura de les memòries del seu pare, el pintor Xavier Valls. En aquell llibre queda acreditada la tradició catalanista de la seva família. Què li ha passat a Manuel Valls per tenir aquesta obsessió malaltissa contra l’independentisme?
Aquí hi ha una part psicoanalítica en la que no gosaré entrar-hi perquè a vegades quan un fill fa el contrari del que pensaven els seus pares o avis pot haver-hi allò de voler matar el pare però no crec que sigui el cas perquè es portaven molt bé.
Sí que puc dir que, bàsicament, tot i haver nascut aquí, el Manuel Valls és un home francès. Ha mamat els valors francesos a l’escola, a la universitat, al poder polític francès, ha estat des de ben jove al partit socialista francès i s’ha anat impregnant de la visió del món que tenen els francesos, una visió centralista, parisina i republicana de tipus jacobí, ho té molt interioritzat. I després no sé si ha donat la seva carrera política a França per acabada però el fet de venir aquí a intentar fer política potser responia a la voluntat de refer-se políticament per tornar després a França. Segurament es pensava que hauria tallat més el bacallà i no aconseguir-ho entenc que genera frustració. Tot això deu influir en aquest posicionament tan bel·ligerant vers Catalunya, quan aquí hauria de ser on se sentís més bé. La frustració, la decepció i aquesta visió tan francesa de la realitat, possiblement sigui una amalgama de tot això el que expliqui la deriva que el va portar al costat de Vargas Llosa i Borrell en aquell acte a l’estació de França. I sorprèn perquè Manuel Valls és una persona educada, sensible i dialogant. I en canvi ha aconseguit que la seva imatge pública sigui antipàtica. És un cas, diria, de falta d’intel·ligència emocional.
