El diplomàtic espanyol José Cuenca, ambaixador al Canadà entre 1999 i 2003, creu que Espanya pot extreure lliçons de l’estratègia que va seguir el Govern federal d’aquest país contra el sobiranisme del Quebec, que assegura que “avui ja no és una amenaça per a la integritat territorial del Canadà”.
Malgrat els malabarismes de la seva argumentació, Cuenca oblida el fet que el Canadà va permetre diferents referèndums al Quebec i, a través de la política de la seducció, va aconseguir sempre fer guanyar el ‘No’.
Tot i això, considera que “al Canadà, on la llei permet la secessió d’una província, sigui Quebec o qualsevol altra, han tingut la fortuna de comptar amb un gran primer ministre, Jean Chrétien, que va articular una estratègia intel·ligent i guanyadora per embridar el separatisme quebequès”, ha afirmat Cuenca a Europa Press.
Aquesta estratègia va incloure tres passos: una “gran operació de pedagogia”, una consulta a l’Tribunal Suprem per conèixer si el Quebec podria prendre unilateralment la decisió de separar-se de Canadà en virtut de el Dret domèstic o l’internacional i, com a punt culminant, la famosa “Llei de la Claredat “per traduir en una norma vinculant l’opinió del Suprem.
Cuenca explica tot això en el seu llibre ‘Les mentides de el separatisme (Canadà i Quebec)’ en què, a més, acusa l’independentisme català d’escollir de manera selectiva els aspectes de la ‘solució canadenca’ que els interessen per a la seva causa, i menysprear la resta.
Primer, per les diferències entre els dos casos, i és que la Constitució canadenca permet la secessió de qualsevol província, mentre que l’espanyola ho impedeix.
De fet, en el llibre relata que en una visita a Espanya de ministre canadenc Stephane Dion, a què Chrétien va encarregar tot el procés, els estudiants d’un col·legi major li van preguntar si ell considerava convenient que les Corts espanyoles adoptessin una llei del Claredat. “No cal, vostès ja tenen els preceptes de la seva Carta Magna”, va ser la seva resposta.
D’altra banda, Cuenca destaca que el Suprem canadenc va deixar clar que el Quebec no podia esgrimir un dret d’autodeterminació d’acord amb el Dret Internacional perquè no és un territori colonial i que tampoc és possible una declaració unilateral d’independència. També va deixar clar que si el Canadà és divisible, Québec també ho és, en particular si ho reclama una comunitat nativa ben articulada.
Com la Constitució canadenca no s’oposa a la separació, va delimitar que hauria de ser fruit d’una majoria àmplia –no la meitat més un–, en resposta a una pregunta clara i, posteriorment, fruit d’una negociació amb el conjunt de país. La llei no va agradar als independentistes quebequesos, que van optar per ignorar-la i, a dia d’avui, no s’ha precisat la majoria que seria necessària per a la independència.
Després que el Tribunal de Justícia de la UE hagi dictaminat que Oriol Junqueras va haver de poder recollir la seva acta d’eurodiputat, l’ambaixador evita comentar la sentència, però sí diu que li “complau que els separatistes, per fi, accepten el que opinen els jutges”.
“Ja era hora. Només falta que acatin també les sentències del Constitucional, que declaren ‘nul·les i sense valor’ les lleis de desconnexió, l’acte il·legal de l’1 d’octubre o la declaració de sobirania de Parlament català”, subratlla.
A més, insisteix que “Espanya és una democràcia sòlidament establerta, amb un sistema jurídic exemplar i respectat a tot el món”.
