El panorama intern de Junts ja fa temps que és una fugida endavant en tota regla. És a dir, una corredissa irreflexiva per evitar entomar les conseqüències negatives d’algun fet. La mateixa candidatura de Laura Borràs a les eleccions al Parlament de Catalunya, presentant-se com a presidenciable, ja n’és la principal mostra: tothom sabia que, tard o d’hora, arribaria la contradicció entre el reglament del Parlament i la seva condició d’enjudiciada per un presumpte fraccionament de contractes.
Que aquesta circumstància l’hagi agafat a la presidència del Parlament i que hagi fet tots els possibles per aplicar-se a mida el reglament de la cambra -es a dir, per saltar-se’l- ha estat un desastre reputacional per a les institucions catalanes. El que no hem d’oblidar és que Borràs es presentava per ser presidenta de la Generalitat i que, en cas d’haver accedit al primer càrrec de Catalunya, executant fugida endavant magnífica i apoteòsica, la catàstrofe encara hagués estat d’unes proporcions molt superiors.
Quan es fuig endavant, hom no sol portar bé que li recordin el motiu de la fugida: per això es va endavant i el més ràpid possible. Es tracta de no guipar enrere ni als costats, com qui porta els aclucalls dels animals de tir, aquells trossos de cuir que no deixen als cavalls o als bous mirar enlloc més que no sigui enfront perquè no s’espantin. Per això les preguntes al FAQS de TV3 d’aquella famosa nit li resultaren tan ofensives, quan no eren altra cosa que el sa exercici d’interrogar els càrrecs polítics i eren una oportunitat fantàstica per exposar la seva versió dels fets.
D’aquella entrevista en sortí el primer relleu en aquesta cursa de fugida: l’estret aliat de Laura Borràs, Francesc de Dalmases, hauria estat agressiu i desagradable amb una periodista de l’equip del programa per haver permès que els col·laboradors poguessin preguntar amb total llibertat. Havent transcendit fora de les parets del camerino, la política de fugida endavant no s’ha modificat. Els fets es van negar i després es van minimitzar. Lluny d’admetre qualsevol error i d’abaixar el cap, encara van tenir esma per escridassar i pressionar a Magda Oranich, autora de l’informe intern de Junts sobre l’afer Dalmases, per intentar fer-li canviar les conclusions del text.
I aquí és quan entra el tercer rellevista, a punt per agafar el testimoni. El col·laborador habitual de Laura Borràs, Rai López, ha estat destapat com a creador d’un compte de Twitter que es feia passar per una inexistent periodista parlamentària i que acusava a altres polítics, també dirigents de Junts, de dur a terme les mateixes pràctiques que Dalmases. Es tractava de dir que tampoc n’hi havia per tant, que ho fa tothom. Treure-hi ferro. En Rai ha estat enxampat i tampoc té pensat, ara per ara, demanar cap disculpa. De moment intenta fer veure que els periodistes que ho han publicat s’ho han inventat.
Els espectadors seguim asseguts a la nostra butaca de l’estadi olímpic. Hem demanat crispetes i un refresc mentre mirem atentament com s’acaba aquesta grotesca cursa.
