Ferran Requejo (Barcelona, 1951) és doctor en Filosofia i catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on dirigeix el Grup de Recerca en Teoria Política. També és el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA), un centre de recerca vinculat al Govern especialitzat en l’anàlisi de les institucions, els actors i els processos de decisió col·lectiva en democràcies federals i regionals, així com de la Unió Europea i de processos de secessió.
Parlem amb ell per analitzar la situació política en plena contrarellotge en les negociacions per formar govern i per garantir l’estabilitat en aquesta legislatura.
Fa un parell d’anys afirmava que el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya es podia convertir en un conflicte congelat. Som en aquest punt?
Afirmava que era un “conflicte congelat”. Ho continua essent. Això es produeix quan un conflicte de fons, que sovint és de caràcter nacional i territorial, no es canalitza a través dels procediments i de les institucions polítiques de l’estat o dels estats que son els principals actors d’aquests contexts. Hi ha altres exemples de conflictes congelats a la política comparada actual: Palestina-Israel, Donetsk i Lugansk a Ucraïna, Abkhàzia i Ossètia del Sud a Geòrgia, etc). En canvi, en el context de les democràcies liberals, tant el Canadà, Bèlgica o el Regne Unit, les institucions i els actors polítics han canalitzat el conflicte a través de regles i procediments, estiguin o no constitucionalitzats. A l’estat espanyol això no succeeix. Resultat: un conflicte congelat que sembla que va per llarg. El problema no és Espanya. El problema és l’Estat espanyol. És a dir, el problema és l’organització política d’Espanya.
I davant d’aquesta realitat quin pot ser el desllorigador per resoldre el conflicte?
Solucions institucionals n’hi ha a la política comparada de les democràcies, especialment les de caràcter plurinacional. Però per resoldre un conflicte d’aquest tipus s’han de complir tres condicions: 1) definir bé de què es tracta, quin és el conflicte de fons; 2) saber caracteritzar amb precisió quin son els elements nuclears o perifèrics del conflicte, establint els objectius a cobrir per solucionar-los (reconeixement i acomodació política de la plurinacionalitat de l’estat); i 3) saber on anar a buscar les possibles solucions institucionals dins de les que ofereix la política comparada (drets individuals i col·lectius, models d’autogovern, de fiscalitat i finançament, acció en la política europea i internacional, etc).
Per part de l’Estat espanyol (govern, parlament, partits) no s’ha realitzat cap de les tres condicions anteriors. Tampoc s’ofereix cap proposta basada en algun dels models d’acomodació democràtica que ofereix la política comparada de les democràcies (federalismes plurinacionals, consociacionalismes, federacies, confederalismes, inclusió de referèndums d’independència). La cultura política de les institucions i dels principals partits espanyols de dreta i esquera és molt antiquada en termes liberal-democràtics, a més de ser molt deutora de la història de l’estat, inclosa la dictadura franquista. És una cultura molt imbuïda d’un fort nacionalisme d’estat de caràcter uniformista, legitimitat ja sigui en termes conservadors tradicionals o en termes jacobins.
L’esquerra espanyola també dista de ser moderna en termes emancipadors en la qüestió o qüestions nacionals. L’esperança que alguns sectors de Catalunya diuen tenir en l’esquerra espanyola com a vehicle de transformació resulta il·lusòria. Quan es comproven els fets empírics –els històrics i els actuals- resulta ser una posició marcadament ingènua quan és sincera, o una posició cínica i perversa quan no ho és. És a dir, quan es fa veure que el tema es té a l’agenda, però no es fa res i esdevé una mera posició tàctica per tal de guanyar temps, sense voluntat de resoldre el conflicte de fons. Crec que l’esquerra espanyola no està preparada, ni intel·lectualment ni políticament en termes de modernitat, per oferir un model de reconeixement i d’acomodació satisfactori per Catalunya en tant que realitat nacional diferenciada. Hi ha massa experiències empíriques en sentit contrari. Els documents dels pretesos partits progressistes sobre la qüestió nacional-territorial són molt pobres. Reflecteixen una manca de coneixements i de voluntat pragmàtica, no ja per solucionar el problema, sinó simplement per definir-lo i encarar-lo en termes adequats.
En els últims dies hem conegut la nova querella contra els membres independentistes de la Mesa del Parlament, el recurs contra la llei del pressupost i els nous recursos també contra el manteniment del tercer grau als presos polítics. Com ho interpreta?
Es tracta simplement de nous comportaments d’una vella estratègia de la cúpula del poder judicial espanyol de tractar el conflicte amb Catalunya com una qüestió de dret penal. En el pas de la dictadura franquista a la democràcia actual (transició) no es va tocar res del poder judicial, en contrast amb allò que es va fer a altres països o amb altres institucions de l’estat (administracions, exèrcit, etc). Ara es veuen els preus que ha tingut per Catalunya una transició no pactada en termes estructurals. La Constitució era plena d’ambigüitats que s’havien d’anar concretant posteriorment. Avui aquestes ambigüitats ja no existeixen, s’han trencat a favor de la posició del poder central i de les institucions de l’estat. Si bé va ser una Constitució que va permetre sortir de la dictadura, no és una bona Constitució per acomodar el pluralisme nacional de l’estat, especialment quan es tenen en compte les ombres que arrossega la cultura política espanyola. El pluralisme nacional no es veu com una riquesa, sinó com un inconvenient, com un obstacle per obtenir una societat uniformitzada. El pluralisme nacional molesta.
De fet, caldria una reforma molt a fons de la cúpula del poder judicial. Em refereixo en concret a sis institucions: Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Audiència Nacional (que hauria de suprimir-se), del Consell General del Poder Judicial, Fiscalia i Tribunal de Comptes. Són aquestes institucions les que fan política, emparades en la interpretació retorçada que fan de la legalitat. Això situa l’estat de dret espanyol en unes cotes molt baixes de qualitat en termes liberal-democràtics. El problema polític espanyol és més d’estat de dret que de democràcia. A l’estat de dret espanyol li fallen bastants elements, sobretot cinc: 1) la situació d’alguns drets llibertats fonamentals, 2) la separació de poders -especialment la imparcialitat de la cúpula del poder judicial-, 3) la manca de llibertat del Parlaments de Catalunya (i del País Basc) per establir la seva pròpia agenda i funcions, 4) la corrupció imperant en la monarquia i els partits, i 5) el paper incontrolat de les clavegueres de l’estat en la política quotidiana.
Mentrestant, en aquest marc de repressió, els partits negocien la formació del nou govern. Tenint en compte els resultats del 14-F i allò que és viable políticament quina creu que seria la fórmula més lògica i que pugui permetre avançar en la resolució del conflicte i d’altra banda gestionar el millor possible la delicada situació econòmica i social generada per la pandèmia?
Tenint present els resultats de les eleccions només semblen possibles dos tipus de govern: 1) un govern d’ERC i JxCat en minoria, amb un suport extern, o bé de la CUP, especialment en la votació d’investidura a canvi d’algunes reformes concretes en l’àmbit social i de la seguretat, o bé amb suport extern dels Comuns (o fins i tot del PSC) en votacions concretes (impuls econòmic, consolidació d’institucions, mesures de benestar, culturals, fiscals, aspectes de política europea i internacional, etc; o 2) un govern independentista en el que hi participi la CUP. Aquest últim tipus de govern no el veig, però, massa probable. La CUP sempre ha mostrat una voluntat més d’oposició que de govern. D’altra banda, el PSC ha fracassat en el seu principal objectiu: sortir de les eleccions amb la capacitat de formar govern. De fet, està en la mateixa situació que C’s al 2017 (i amb menys diputats). Serà el primer partit de l’oposició. Depèn d’ells decidir quin tipus d’oposició exerciran, frontal o amb espais de col·laboració amb el nou Govern en termes de país. Resulta bastant increïble que el PSC no estigui a favor d’un referèndum pactat sobre la independència com els realitzats al Canadà i al Regne Unit. És un partit que ha sofert una degradació tant en termes liberals com en termes democràtics. Actualment és lluny de ser un partit que es pugui considerar progressista. Segurament caldrien lideratges nous i molta més autonomia respecte al PSOE i el seu explícit i inherent nacionalisme. Fa anys l’havia tingut. Avui és tan sols una ombra errant i esfilagarsada del que havia estat.
Quines haurien de ser les prioritats del nou Govern?
No tindrà una tasca fàcil. Hi ha un munt de prioritats relacionades amb el control, gestió i sortida de les diverses crisis actuals. En termes generals, es tracta alhora de millorar l’autogovern i avançar cap a la independència. Això representa un repte, ja que implica gestionar moltes coses alhora, algunes contradictòries entre si: en primer lloc, reforçar i prestigiar les institucions (Govern, Parlament, Administracions) i prestigiar el país; governar bé, transmetre confiança i estabilitat -posar les bases de la recuperació econòmica i de la lluita contra la pobresa i les desigualtats-; ser eficients en la lluita contra la pandèmia; impulsar l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats; establir un pla d’acció coherent en l’àmbit europeu i internacional; col·laborar amb centres de recerca, actors privats i experts del país i de l’àmbit internacional; revisar i millorar la política de comunicació de la Generalitat, promocionar una cultura de l’avaluació (que no està només relacionada amb la transparència i el “retre comptes” sinó amb l’aprenentatge i la reorientació de les polítiques (incloses les polítiques de gènere, lingüístiques, socio-ecònomiques, de recerca, de salut, educatives, ecològiques, culturals, universitàries, etc).
Per fer tot això cal un govern fort, amb gent preparada i amb prestigi en els seus àmbits professionals respectius. Seria partidari de la integració de persones independents en el Govern, acceptades de manera consensuada pels principals partits de govern, persones que també poden fer un paper aglutinador davant les diferències mostrades per ERC i Junts en la passada legislatura. També cal que el govern capti talent. A la societat catalana n’hi ha, i crec que està políticament desaprofitat. Es necessari que Catalunya compti amb elits polítiques de qualitat. Vist des de fora, no sembla difícil arribar a consensos normatius i pragmàtics tant en l’eix social com en l’eix nacional. Crec que caldria crear una Conselleria específica de relacions amb l’estat. Caldria també promocionar un model administratiu molt més àgil, menys burocràtic. El principi de legalitat és important, però també ho són els principis d’eficàcia i d’eficiència. També crec que caldria establir un think tank potent de la Generalitat; actualment hi ha tot un seguit de centres petits en els departaments de govern, que estan poc connectats entre sí, que podrien optimitzar-se des d’un plantejament més ambiciós.
La política comparada mostra que una condició necessària (no suficient) dels estats que s’independitzen és disposar d’institucions pròpies solvents (legitimades internament i eficients en termes de govern). Sabem que l’acció de la Generalitat té uns límits legals i financers evidents. I també sabem que l’estat no canviarà fins que no tingui més remei, per pressió interna i externa, fins que la seva unilateralitat repressiva i judicial li resulti ineficient. L’estratègia global ha de saber integrar les institucions del país, inclosos els ajuntaments, amb les accions i mobilitzacions pacífiques dels partits, organitzacions civils, i ciutadans, tant en relació a l’estat com en relació als àmbits europeu i internacional. El pòquer guanyador de l’independentisme el constitueix combinar una acció de govern eficient, les mobilitzacions ciutadanes pacífiques, un constant suport electoral, i una clara i decidida acció europea i internacional.
Entén la proposta d’ERC d’un govern ampli que inclogui també a Junts, la CUP i els comuns?
L’entenc perfectament pel que significaria, però no la veig possible donat el punt de partida i les prioritats específiques d’aquest quatre partits. Els Comuns veten governar amb Junts, a qui encara consideren un partit simplement “de dretes”. Crec que s’equivoquen, que pensen en termes antiquats. De fet, en el tema nacional, Junts és un partit bastant més progressista que els Comuns. A més, per aconseguir majoria absoluta no calen dos partits petits (CUP i Comuns), sinó només un. Amb els quatre partits es formaria el que s’anomena una coalició “sobredimensionada”, aquella en la que hi participen partits innecessaris per arribar a la majoria absoluta. I la política comparada també mostra que els governs de coalicions sobredimensionades son més inestables que els que no ho són. No crec que un govern d’aquests quatre partits sigui factible en termes pràctics.
Es torna a parlar de reactivar la taula de diàleg. Pot tenir recorregut?
No hi ha cap indicador que faci pensar que l’escenari d’un referèndum pactat sobre la independència, del tipus que s’han fet a Canadà o al Regne Unit, sigui previsible a curt termini. Tampoc hi ha indicadors de que des del govern espanyol es presenti cap proposta sobre el tema nacional-territorial. El tema de Catalunya els hi ve gran als partits de l’estat. Tanmateix, no s’ha de descartar mai el diàleg amb altres actors de fora de Catalunya, tant de l’estat com europeus i internacionals. Allò que tanmateix està ja molt fora de lloc en una taula amb l’estat és fer comèdia. És a dir, fer veure que es “dialoga” o fins i tot que es negocia només de cara a les galeries respectives. La paraula “diàleg” és buida si no va acompanyada d’uns continguts concrets, d’un calendari, i d’un protocol consensuat. La càrrega de la prova que la Taula seria útil està en el costat de l’estat. Des de Catalunya s’han ofert moltes iniciatives, models, etc, sense cap resposta positiva de les institucions de l’estat. La resposta només ha estat el menysteniment i la repressió política i judicial. Així, l’escepticisme resulta ser la postura més racional i més raonable davant d’una taula de diàleg que, des de l’estat, només sembla ser un cant de sirenes buit de contingut, una mera fórmula per guanyar temps i de tractar de donar aparença que s’ofereix alguna cosa.
Crec que seria convenient establir una Taula paral·lela de caràcter tècnic, amb especialistes i experts, basada en les experiències que ofereix la política comparada de les democràcies plurinacionals i en els models d’autogovern (confederals, consociacionals, federals, etc). El grau d’informació tècnica dels polítics no té perquè ser elevat en aquest àmbits.
Des de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern hem elaborat un conjunt d’informes (en català i anglès) sobre aquestes qüestions que són d’accés públic al web de l’Institut, i que hem tramés, entre altres, als membres del Govern i a tots els grups parlamentaris.
