El cordó sanitari contra l’extrema dreta a França no és tan “disciplinat” com pot semblar des de l’estranger i “fa temps que s’està desmantellant”. Així ho defensen a l’ACN dos experts en política francesa i populismes, que avisen que el discurs de la formació de Marine Le Pen s’ha “normalitzat” i ja no provoca un “xoc” tan gran entre l’electorat com 20 anys enrere, quan el seu pare, Jean-Marie Le Pen, es va enfrontar a les presidencials amb Jacques Chirac. De fet, els experts alerten d’una tendència arreu d’Europa a obrir cada vegada més les portes al discurs populista, ja sigui adoptant-lo des dels partits majoritaris o permetent aliances o coalicions com la signada aquesta setmana entre el PP i Vox a Castella-i-Lleó.
“És important recordar que, a França, a nivell local, molts partits majoritaris han treballat amb Le Pen i l’anomenat cordó sanitari, aquesta estratègia d’excloure-la, no sempre ha estat tant disciplinada com la situació de Macron pot suggerir”, explica a l’ACN l’expert en populismes i doctor en Polítiques a la Universitat de Kent, Matthew Goodwin, que també destaca que hi ha hagut “voluntat de treballar” amb aquest tipus de partits a Àustria o Suècia.
Per l’investigador del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) Moussa Bourekba, ja no està “tan clar com abans” que els electors aïllin l’extrema dreta francesa a la segona volta, i ni tan sols que ho facin els propis polítics un cop es troben regidors o diputats ultres als espais de poder.
“El número dos dels Republicans ha dit que no votaria a Macron. I en altres eleccions, a nivell regional o municipal, hem vist lògiques en què el cordó sanitari no s’ha aplicat”, afirma. De fet, tots dos coincideixen que Marine Le Pen té opcions reals de guanyar. La clau, avisen, seran els indecisos i abstencionistes de la primera volta, així com els votants de Jean-Luc Mélenchon, que no està tan clar que votin massivament per Macron.
Entrevistat per l’ACN, Bourekba, alerta que “el cordó sanitari fa temps que s’està desmantellant” i Le Pen “ja no provoca tant estat de xoc com era el cas fa 20 anys”, quan el seu pare va provocar una gran mobilització de votants per barrar-li el pas a l’Elisi. A més, destaca que el propi Emmanuel Macron ha “normalitzat i banalitzat temes que fins ara eren de l’extrema dreta”, com la seguretat, els separatismes i la laïcitat.
El discurs de l’extrema dreta, normalitzat
“Macron ha parlat dur de temes com la migració o el rol de l’Islam en la societat francesa, i això reflecteix la manera en què els partits d’extrema dreta han tingut un impacte profund en el panorama polític”, afegeix Goodwin. De fet, pels experts, la sotragada electoral dels partits tradicionals, com els socialistes o els republicans francesos, està en part lligada a l’ascens dels “anti-establishment”.
Bourekba, per exemple, assenyala com a factors clau de l’èxit de Le Pen el fet que s’hagi consolidat com a candidata de l’extrema dreta i s’hagi pogut presentar com a “gairebé moderada” per la presència d’un rival a la seva dreta, Éric Zemmour. També, que el vot útil hagi anat únicament en tres direccions –Macron, ella mateixa i l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon– i que els partits tradicionals –el Partit Socialista i Els Republicans– estiguin en “mort cerebral” des de fa anys.
“Els socialistes francesos han tingut un resultat desastrós, són pràcticament un partit extingit, però fa temps que es veia a venir. Arreu d’Europa, amb l’excepció d’Espanya i Portugal, els partits socialistes troben dificultats en les eleccions”, afirma Goodwin. Segons ell, el també “desastrós” resultats dels Republicans, reflecteix una “reconfiguració” del sistema de partits tradicionals cap a una lògica en què, en el cas de França, “més de la meitat dels votants acaben votant candidats antisistema o antiestablishment”.
A l’Estat espanyol, apunta Goodwin, l’ascens de la ultradreta ha arribat més tard que al nord d’Europa, en part pel passat dictatorial del país i per la forta força que, tradicionalment, havien tingut alguns partits d’extrema. Ara, però, ja es percep un canvi de tendència, una europeïtzació del fenomen. De fet, per aquest expert, la imatge des de Barcelona o Madrid que a Europa s’aïlla més l’extrema dreta que aquí no és del tot acurada.
“Entenc perquè la gent parla de cordó sanitari a Espanya i Portugal, perquè es tracta de nous partits en aquestes democràcies i molta gent els veu molt xocants i una violació de la democràcia liberal i les normes democràtiques” afirma l’expert.
Però Goodwin considera, de fet, que l’opció d’aïllar completament els populistes acaba reforçant-los i és una estratègia més pròpia dels 80 i els 90, quan els seus discurs generaven més sorpresa, que dels últims anys. “Excloure’ls no té l’efecte que molta gent desitjaria, perquè els dona munició”, assenyala aquest expert, que apunta que en alguns països on fa més anys que aquestes formacions són fortes s’opta per “diluir-los” o fins i tot treballar-hi intentant seduir els seus votants.
En canvi, per Bourekba, del CIDOB, “l’estratègia d’intentar trepitjar els terrenys de l’extrema dreta només ha contribuït a normalitzar el seu discurs i en absolut a frenar-ne l’auge de l’extrema dreta”. “Quan un partit obre les seves portes a l’extrema dreta, el que fa és normalitzar la seva presència i el seu discurs”, resumeix.
