La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de Catalunya va marcar l’inici del procés independentista i d’una etapa de fortes turbulències entre Catalunya i Espanya. 10 anys després d’aquell capítol els seus protagonistes no en reivindiquen el llegat i prefereixen passar pàgina d’aquella resolució que va anul·lar part del text votat en referèndum. Els magistrats que la van signar han declinat de forma pràcticament unànime les peticions d’entrevista que els han anat arribant. “Ningú té massa bon record de tot allò”, apunten fonts d’aquell Tribunal Constitucional que el 2010 va emetre la sentència dividit, amb altes dosis de politització i amb diversos membres amb el mandat caducat.
Les promeses del govern de Zapatero, primer, i de l’equip de Pedro Sánchez, després, de recuperar via llei algunes de les competències retallades pel Tribunal Constitucional no es van fer realitat, i la classe política espanyola i catalana no van ser capaces tampoc de trobar un encaix que segellés el que l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va definir com “desafecció” de la població catalana vers les institucions de l’Estat.
Els 10 magistrats que van signar aquella sentència –i també el progressista Pablo Pérez Tremps, recusat per haver redactat un informe per la Generalitat- eviten pronunciar-se adduint raons “personals i institucionals”. En privat admeten que aquell va ser un moment complicat tan per a ells com per la institució, que va caure en un fort descrèdit del que no s’ha acabat encara de recuperar.
L’expresident espanyol prefereix ara passar de puntetes sobre l’epidosi, en parla pocs cops i la seva oficina declina moltes de les peticions que té sobre la taula per parlar d’aquella sentència i els seus efectes. Tampoc se sent còmoda i no en vol parlar la que va ser la seva mà dreta. María Teresa Fernández de la Vega -ara presidenta del Consell d’Estat- que va ser protagonista de la complicada relació entre l’executiu espanyol i un Tribunal Constitucional amb majoria conservadora.
De fet un dels últims dirigents d’aquella època del PSOE que va fer balanç va ser el desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba, que el 2015 va assegurar en una entrevista que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut “va ser un disbarat”. Després Pedro Sánchez va reobrir aquesta via el 2018 assegurat que la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya que derivava d’aquella sentència es resoldrà votant “un nou Estatut”.
Malgrat que el PP es va apuntar aquella resolució com un èxit de partit –va impulsar el recurs contra 114 dels 223 articles després de recollir quatre milions de signatures contra l’Estatut- la pròpia vicepresidenta del govern de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría va acabar admetent el 2016 que “va ser un error” no acordar amb el PSOE una posició comuna sobre el text, fet que li va costar un dur enfrontament amb la Fundació FAES, dirigida per José María Aznar.
Federico Trillo –ara lletrat del Consell d’Estat-, que va ser ponent de la Comissió Constitucional i va redactar juntament amb Sáenz de Santamaría aquell recurs, evita parlar d’aquell episodi. Tampoc ho vol fer l’exportaveu del PP, que durant la negociació al Congrés va arribar a assegurar que ETA era “el tutor de la reforma de l’Estatut de Catalunya”. Segons els seus col·laboradors actuals perquè “va deixar la política fa molt de temps”.
Capítol a banda mereix l’aleshores president del PPC, Josep Piqué. En el seu dia s’hi va voler implicar en la redacció de l’Estatut, des d’un punt de vista crític però actiu tant al Parlament com al Congrés. Però la pressió del PP espanyol el va fer recular i s’hi va haver de retirar de la lluita interna. Piqué va explicar que no era massa partidari de la recollida de signatures, la campanya en contra i el recurs que va impulsar el PP, però que no va poder fer-hi res. Ara, però, deu anys després, tampoc ha volgut refer o ratificar la seva anàlisi ni defensar aquell mateix punt de vista, quedant, doncs, en el mateix sac que els seus companys populars de l’època. Piqué també prefereix no parlar-ne.
