El Tribunal Suprem ha rebutjat la recusació del magistrat Pablo Llarena i d’altres magistrats demanada per l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i els exconsellers a l’exili Clara Ponsatí, Lluís Puig i Toni Comín. Els exmembres del Govern van recusar Llarena per haver acceptat un premi de la Fundación Villacisneros, i a la resta de magistrats perquè no poguessin resoldre sobre aquesta recusació. El magistrat instructor de la recusació, Julián Sánchez Melgar, diu que la recusació és “infundada, arbitrària, abusiva i amb defectes formals”, com el fet que es va presentar fora de termini i per part de processats que no estan a disposició del tribunal.
Sánchez Melgar, magistrat de la sala segona del Suprem, considera que la petició de recusació que es basa en causes infundades i arbitràries, és abusiva i té defectes formals. Per aquestes mateixes raons també ha rebutjat les recusacions plantejades per Puigdemont i els altres tres processats contra el president de la sala segona, Manuel Marchena, i tres magistrats més, per haver format part del tribunal que va dictar la sentència del ‘procés’, i, a més, contra el propi Melgar, com a instructor de l’incident de recusació, perquè va ser fiscal general de l’Estat i va participar directament en la direcció del ministeri fiscal en aquesta causa especial.
L’instructor d’aquest incident de recusació rebutja que el magistrat Pablo Llarena hagi perdut la imparcialitat per haver acceptat una distinció de la Fundació Villacisneros, que és una societat civil que ha volgut reconèixer la seva funció com a jutge constitucional. La interlocutòria explica que l’escrit de recusació és un ‘totum revolutum’ on no hi ha cap menció, en concret, a quin és l’interès personal directe o indirecte del recusat, pel simple fet d’haver acceptat el premi de l’esmentada fundació. Afegeix que “ni les distincions que es puguin concedir a la independència judicial, o a la funció constitucional que un jutge exerceix, ni a la dedicació de la docència del Dret, poden, per només posar diversos exemples, servir de ratlla per perdre la imparcialitat del jutjador”.
En aquest cas, considera que l’escrit de recusació és una opinió dels recusants sobre el que altres persones opinen del magistrat. Per això afirma que “la recusació s’ha de basar en una actuació pròpia del magistrat, no en aquella que un tercer li atribueixi: si acollís la pretensió de les parts recusants, n’hi hauria prou amb emetre missatges o opinions fal·laces sobre, per exemple, la persona o ideologia d’un magistrat per sol·licitar-ne la recusació de manera immediata”. Afegeix que els recusants han fet un ús abusiu i indiscriminat de la recusació, dirigida, en primer lloc, contra el magistrat instructor de la causa especial, posteriorment, a tota la sala que va enjudiciar el ‘procés’, que va dictar una resolució de mer tràmit d’impuls processal a la peça de recusació, i, finalment, a ell mateix per haver estat fiscal general de l’Estat. “La conseqüència és que han recusat tots els magistrats que van apareixent a la peça oberta a aquest efecte, i això en cadena. La vigència de la invocació del dret al jutge imparcial i la legítima defensa per part dels seus drets constitucionals no empara l’ús indiscriminat de l’institut de la recusació, ni la designació d’un jutge a conveniència”, subratlla la sala.
