L’exlíder dels comuns Xavier Domènech adverteix que com més es tardi a afrontar el problema amb Catalunya “més probable serà la bancarrota del sistema”. Domènech aborda a ‘Un haz de naciones’, que es publica aquest dimarts, “la crisi democràtica i territorial més gran des del fi del franquisme” i diu que la solució a l’horitzó només pot ser federal o confederal per canviar la naturalesa de l’Estat, “que és en si mateix el problema”. També apunta que sense un pacte polític amb Catalunya la Constitució mai serà reformable perquè el referèndum sobre la Carta Magna agafaria un caràcter diferent. “Segons la forma que prengui, seria materialment constituent i no hi ha alternativa a aquest pacte si no és a costa de la Constitució o amb repressió”.
Domènech també carrega en diverses ocasions cap als socialistes. Els retreu que donessin suport a l’aplicació del 155 de la Constitució a Catalunya, que van brindar “suposadament” després que el PP “acceptés obrir la reforma constitucional”. “Més enllà que al final no es va aconseguir res, intentar vendre una reforma constitucional a una part de la població en el mateix moment en què s’estan intervenint les seves institucions d’autogovern deu ser una peça única i mai vista de pacte i legitimació constitucional”, rebla Domènech, que els retreu que el PSOE afirmés que calia “perfeccionar” l’Estat autonòmic en una comissió per la seva modernització “creada just quan aquest saltava pels aires”. I continua: “Qualsevol somni d’Estat compost va morir aquell dia”.
Un dels altres retrets que dirigeix al PSOE és per la manera en què alguns dels seus dirigents defensen el federalisme, als quals acusa de ser, conjuntament amb el PP, una de les fàbriques d’independentistes: “Converteixen el federalisme en una mena de gran engany i, com a tal, inservible per a solucionar els problemes als què ens enfrontem”. Tot i això, admet que una reforma constitucional permetria anar a la llavor dels problemes i orientar-los en un sentit o un altre, com ja defensa el PSOE i el PSC -amb una proposta que Domènech titlla d’inservible- o Unides Podem i En Comú Podem.
En aquest darrer cas, també detecta dos problemes, un de tècnic i l’altre de polític. En el primer cas, assenyala que la Constitució va ser pensada per ser “molt difícilment reformable”. Pel que fa al problema polític, Domènech hi veu falta de voluntat en el PSOE per a iniciar una reforma constitucional, el PP que mai s’hi ha posicionat i que sempre s’ha trobat una “excusa ‘vàlida'” per no iniciar-la, i que ara és Vox. Més enllà d’això, assenyala que aquesta reforma és “pràcticament impossible sense un pacte previ de caràcter plurinacional i, a més, no és controlable en allò que atanyi a la forma d’Estat”.
Domènech dibuixa tres úniques vies de sortida al conflicte amb Catalunya. Dues de reformistes, amb un canvi profund en lleis orgàniques i una reforma constitucional; i una de rupturista, amb l’inici d’un procés constituent. Adverteix que “de vegades la ruptura no prové d’una acció revolucionària, sinó de la implosió de l’ordre anterior, incapaç de seguir permaneixent en les seves contradiccions”. En tot cas, descarta aquestes dues vies reformistes com una solució a la llarga. Domènech creu que el problema pendent de solucionar és la plurinacionalitat, i assegura que “s’haurien de generar models d’encaix que no prenguin la forma o els intents d’ofegar les diferents realitats nacionals”. Per tot plegat, l’exlíder dels comuns aposta per construir una “alternativa republicana, igualitària i confederal” per canviar la naturalesa de l’Estat, “que és, en si mateix, el problema”, conclou.
I és que l’exdirigent dels comuns només veu tres alternatives: “un reformisme fort que prendrà la forma de nou pacte fundador -que ara mateix no veu viable que s’afronti des del sistema polític-, un de procés constituent tipus rupturista, o el creixement de les vies autoritàries. Pel que fa a un nou referèndum per a reformar la Constitució, avisa que això comportaria necessàriament pactar abans amb Catalunya el reconeixement del seu propi procés constituent per ser viable i, això, més que probablement, activaria altres processos de caràcter plurinacional: o la independència o el nou pacte fundador. “Aquest pot ser un dels camins possibles, però en realitat sobre això es pot escriure poc ja que el camí es fa en caminar”, subratlla. Amb tot, sobre aquest nou pacte, apunta que on es podria trobar una de les solucions és en el “federalisme plurinacional, asimètric i pluralista”.
Domènech, historiador i també activista de diversos moviments, entre ells el 15-M, ho emmarca tot plegat en una “crisi de sobiranies”. Un concepte que ha agafat recentment Domènech, juntament amb l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat, entre d’altres, per impulsar l’Institut Sobiranies per “enfortir l’espai del catalanisme popular d’esquerres”. Al llibre, Domènech apunta que la crisi actual no és només una crisi de la relació entre Catalunya i l’Estat, sinó que en realitat significa la fallida de tot l’Estat autonòmic, perquè no dona resposta al motiu pel qual va sorgir inicialment.
Les converses amb Felip VI, les negociacions amb Iceta o el suquet de Portabella
Tot i que no és l’objecte del llibre, editat per Edicions Península, Domènech repassa fets viscuts quan estava actiu en la política i també analitza la tardor del 2017. Critica la posició de Felip VI, amb qui revela que és una de les persones amb qui més obertament va parlar sobre Catalunya quan va estar a Madrid: “La meva sensació en aquelles reunions era que parlar amb ell era el més a prop que estaria mai de parlar amb l’Estat”. També relata que en una trobada va plantejar que si l’escull definitiu és que el referèndum no es podia celebrar només a Catalunya, que se celebrés a tota Espanya: “Aquí el rei va guardar silenci, ja que suposo que estavem anant massa lluny en aquest diàleg”. També té la impressió que el rei era conscient de la necessitat d’obrir el debat constitucional.
Entre altres episodis i trobades -amb Soraya Sáenz de Santamaría, Meritxell Batet o Carles Puigdemont, entre d’altres-, també explica les reunions amb el líder del PSC, Miquel Iceta, el 2016, per a negociar la formació del govern espanyol: “Quan li parlava del referèndum, no parlava de la seva il·legalitat, sinó que et responia francament que el PSOE no ho podia assumir”. També explica que en la primera trobada, Iceta li deia “a tot” que no, i que en la segona trobada, més formal i amb representants a tots dos costats de la taula, va treure un document que assegurava haver enviat a Madrid, que es titulava “una cosa així com ‘Com aconseguir un govern amb aquests nois de Podem'”. “Vaig protestar: ‘Miquel, aquestes són les propostes que et vaig comentar l’última vegada que vam quedar, i em vas dir a tot que no’. Ell em va contestar: “No és veritat, són totes meves”. Amb tot això, apunta que la proposta del PSOE per a negociar parlava d’un “vernís federal” i que la seva proposta representava millor que la del PSOE el programa del PSC en el model territorial. Pel que fa a les negociacions a Madrid entre PSOE i Podem, Domènech fa referència a la pressió dels socialistes, i explica que l’exconseller d’Interior de govern basc amb Patxi López, Rodolfo Ares, va advertir-lo que havia negociat amb gent “més dura” que ell, “gent que portava pistola”. “Era una descripció bastant exacta del que es tractava allí: d’un desarmament”.
Una altra conversa que relata és amb un exdirigent del PP català, “lligat als sectors aznaristes i habitual als cursos d’estiu de la FAES” qui havia augurat “aixecaments violents amb barricades i foc als carrers” amb la crisi el 2011. “En aquell moment el més probable era que el PP i les seves primeres línies de dirigents es cremessin políticament, amb el qual el partit quedaria inservible com a opció de poder. Es tractava, llavors, de migrar cap a Ciutadans, com a nova opció de recanvi conservador”, escriu Domènech. Finalment, també fa referència a “la tradició del suquet” que inaugurava el curs polític, a finals d’agost del 2017, organitzat per Pere Portabella, en què hi van assistir l’aleshores president del Govern, Carles Puigdemont, fins a Pedro Sánchez, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart o Jordi Sânchez: “Vaig pensar: ‘A veure quants estarem aquí l’any que ve’. L’any següent, la meitat dels protagonistes d’aquell sopar estaven a la presó o a l’exili. Va ser l’últim sopar abans de la crisi més profunda de l’Estat espanyol des de 1978. Una crisi que va prendre la forma de l’afirmació de les sobiranies”, assevera.
