28 de juny del 2010. El Tribunal Constitucional fa pública la sentència sobre l’Estatut retallant alguns articles i interpretant-ne d’altres. Un fet històric que va suposar un punt d’inflexió en la política catalana i una palanca per al procés. És el punt de partida del que ha passat en l’última dècada a Catalunya tot i que fins al 2012 no es produeix la primera demostració de força de l’independentisme en una Diada. La consulta del 9-N, el referèndum de l’1-O, la declaració d’independència i el 155 formen part de la història recent i del que s’ha anomenat procés cap a la independència. En els darrers 10 anys s’han celebrat quatre eleccions a Catalunya i des de la sentència del TC hi ha hagut quatre presidents al Palau de la Generalitat.
Dues setmanes després de la sentència, el 10 de juliol del 2010, s’organitza una gran manifestació a Barcelona amb el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ com a rebuig a la decisió de l’alt tribunal. Esdevé la primera manifestació massiva a la capital catalana en què se senten crits generalitzats reclamant la independència. El llavors president de la Generalitat, José Montilla, participa de la marxa i es va haver de refugiar al Departament de Justícia del carrer Pau Claris pels intents lleus d’agressió. La manifestació va reunir més d’un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, i un milió i mig segons Òmnium, els organitzadors.
4 eleccions i 4 presidents
Els catalans han estat cridats a les urnes quatre vegades des de la sentència de l’Estatut. És a dir, unes eleccions al Parlament cada dos anys i mig de mitjana en els darrers 10 anys (28 de novembre del 2010, 25 de novembre del 2012, 27 de setembre del 2015 i 21 de desembre del 2017). I des de la sentència de l’Estatut han passat quatre presidents pel Palau de la Generalitat. Montilla ho era quan es va fer pública la sentència i només cinc mesos després el va substituir Artur Mas. A principis del 2016 Carles Puigdemont arriba a la presidència de la Generalitat, càrrec que actualment ocupa Quim Torra. Tot i que l’independentisme té majoria parlamentària des de les eleccions del 2012, en cap dels comicis els vots a partits independentistes han superat el 50%.
De la primera gran Diada fins a la DUI
L’Onze de Setembre del 2012 és l’any de la gran manifestació per la Diada amb el lema ‘Catalunya, nou estat d’Europa’. I l’han seguit diverses mobilitzacions massives en els anys consecutius.
Uns dies més tard, el 20 de setembre del 2012, el llavors president del govern espanyol, Mariano Rajoy, rebutja el pacte fiscal per a Catalunya que li planteja el president de la Generalitat, Artur Mas. Un fet que suposa passar pàgina a la reclamació del finançament i mirar cap al dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya.
El 27 de setembre del 2012, el Parlament aprova una moció en favor d’una consulta sobre la sobirania de Catalunya “preferentment” en la propera legislatura.
Poc després de les eleccions del novembre del 2012, el 23 de gener del 2013, el Parlament fa un nou pas i aprova la declaració de sobirania amb la qual s’acorda iniciar el procés cap al dret a decidir i “fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític”. El TC anul·la aquesta declaració de la cambra catalana i el 13 de març el Parlament aprova una altra iniciativa en favor d’una consulta pactada.
Una de les fites més rellevants de la darrere dècada és el 9 de novembre del 2014. Es celebra una consulta sobre la independència amb una pregunta binària i amb Artur Mas com a president de la Generalitat. La consulta s’emmarca finalment en un procés participatiu no vinculant. Com a conseqüència del 9-N, el president Artur Mar i diversos membres del govern acaben condemnats per desobediència.
Les pròximes eleccions després de la consulta, les del 27 de setembre del 2015, l’independentisme les planteja com uns comicis plebiscitaris sobre la independència de Catalunya i JxCat i ERC es presenten junts sota el paraigua de JxSí. La legislatura neix amb el compromís que durarà només 18 mesos per preparar el terreny a unes pròximes eleccions constituents. Tot i que no constava al programa electoral de JxSí, poc a poc, cada vegada pren més força que celebrar un referèndum és el principal objectiu de la legislatura.
Un mes abans de l’1-O es produeix el polèmic ple del Parlament del 6 i 7 de setembre en què s’aproven les anomenades “lleis de desconnexió”. Unes lleis que, segons el Govern, han d’emprar el referèndum de l’1 d’octubre i garantir el pas cap a un estat independent sense que es produeixi un buit legal.
El 20 de setembre del 2017 hi ha una gran concentració de ciutadans a les portes del Departament d’Economia de la Rambla de Catalunya per protestar contra els registres de la Guàrdia Civil per impedir el referèndum de l’1-O. És per aquests fets que el llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, acabaran a la presó.
Finalment, l’1-O voten més de dos milions de persones malgrat l’actuació de la policia espanyola i al Guàrdia Civil que deixa un miler de ferits. Com a conseqüència del resultat, 90,2% a favor del sí a la independència, el president Carles Puigdemont anuncia la mateixa nit que traslladarà al Parlament els resultats del referèndum perquè s’implementin.
Com a conseqüència de l’actuació policial, el 3-O es produeix la vaga general o també anomenada “aturada de país” que el mateix dia va ser contestada pel famós discurs de Felip VI. El monarca assenyala el camí cap a l’aplicació del 155 reclamant a l’Estat que assegurés “l’ordre constitucional” i qualificant de “deslleialtat inadmissible” que la Generalitat hagués organitzat un referèndum unilateral. Felip VI no va dir ni una paraula sobre la polèmica actuació policial.
El 10 d’octubre, el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, declara la independència des del Parlament i només uns segons després la deixa en suspens amb la intenció d’obrir una fase de diàleg amb l’Estat. Però finalment, el 27 d’octubre del 2017, després que Puigdemont descartés la convocatòria d’eleccions a Catalunya, el Parlament declara la independència i just després s’aplica el 155 i se suspèn l’autonomia de Catalunya.
El 2 de novembre, el vicepresident Oriol Junqueras i diversos consellers entren a la presó. Uns dies abans, el 16 d’octubre, ja ho havien fet el llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Puigdemont se’n va a Brussel·les acompanyat d’alguns dels seus consellers i altres líders de partits independentistes també decideixen marxar de Catalunya per no sotmetre’s a la justícia espanyola.
El Suprem condemna els líders independentistes
Un altre punt d’inflexió del procés se situa el 14 d’octubre del 2019, quan es fa pública la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O. L’alt tribunal condemna per sedició dotze dirigents independentistes amb penes de fins a 13 anys de presó.
La sentència desencadena amb dies de protestes continuades i aldarulls al centre de Barcelona. El mateix dia que es fa pública la sentència s’acaba amb la imatge de manifestants col·lapsant l’aeroport del Prat i les primeres actuacions policials. El 18 d’octubre es convoca una vaga general i les protestes encara s’allarguen uns dies més.
En el context actual, l’independentisme no té full de ruta ni estratègia compartida per avançar cap a la independència. I el debat polític se centra en quan s’han de convocar unes noves eleccions. Uns comicis que s’han retardat per l’impacte de la pandèmia del coronavirus.
