Brussel·les veu “legítim” protegir la diversitat lingüística amb mesures “proporcionades i no discriminatòries”. Fonts comunitàries asseguren a l’ACN que els estats membre de la UE “poden prendre mesures en l’interès públic legítim de la diversitat lingüística i cultural” sempre que aquestes respectin els tractats europeus i els principis de “no discriminació i proporcionalitat”. Les mateixes fonts, però, es neguen a posicionar-se sobre la llei de l’audiovisual del govern espanyol i el debat entorn de les quotes pel català. Tot i això, puntualitzen que la directiva europea de l’audiovisual no diu res sobre quotes per a contingut en els idiomes oficials dels estats membre.
La directiva europea de l’audiovisual estableix que els estats membre han de garantir que els proveïdors “sota la seva jurisdicció” tenen “almenys un 30% de continguts europeus” en el seu catàleg. A més, la directiva permet als estats obligar a invertir en producció europea o comprar drets d’emissió d’obres europees a plataformes “establertes en un altre estat membre de la UE que es dirigeixen al seu territori”. Per exemple, Netflix té seu als Països Baixos i HBO a Suècia. La directiva europea no menciona la subtitulació o doblatge de continguts audiovisuals.
Les directives europees són disposicions normatives del dret de la UE que vinculen els estats a prendre determinades mesures o assolir certs objectius, però que deixen marge de maniobra per adaptar les lleis estatals pròpies.
Jurisprudència rellevant
El 2009 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va avalar que s’obligués als operadors de televisió a destinar el 5% dels seus ingressos al finançament anticipat de continguts europeus i, més concretament, el 60% d’aquest 5% a obres en llegues cooficials de l’estat espanyol. La Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA) havia portat als tribunals un real decret que imposava aquesta obligació.
En aquell cas, el TJUE va valorar que la protecció de la diversitat lingüística és un objectiu justificable per fer una mesura d’aquest tipus i que no s’oposava a la directiva sobre activitats de radiodifusió televisiva del moment.
