La lingüista Carme Junyent assegura que li preocupa molt que el polítics “s’atreveixin a dir” com s’ha de parlar. En aquest cas, ho diu en referència al llenguatge inclusiu. Junyent és la coordinadora del llibre ‘Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou’ (Eumo Editorial), en el qual una setantena de lingüistes aporten arguments sobre el llenguatge inclusiu des d’àmbits com l’administració, l’educació, la correcció i traducció, i la informació. El problema, creu, és que el llenguatge inclusiu “s’hagi associat al feminisme, perquè el feminisme s’ha de preocupar de coses prou serioses per perdre el temps amb això i a sobre és un pretext per fer creure que són feministes els que no ho són”, diu en una entrevista amb l’ACN.
“Si una cosa m’agradaria que passés amb aquest llibre és que hi hagués un debat que no hem tingut mai” en referència al llenguatge inclusiu. Junyent apunta que s’han imposat llibres d’estil i cursos a ajuntaments, però no hi ha hagut una opinió generalitzada sobre el llenguatge inclusiu. En aquest context, la lingüista va demanar a dones que treballen en el camp de la llengua, la majoria lingüistes, però altres que treballen en el camp de l’administració o dels mitjans, que fessin la seva aportació al debat. “A la invitació els deia que no volia adhesions, sinó que tothom exposés la seva visió i es veu perquè hi ha una gama que va d’extrem a extrem”.
Junyent reconeix que una de les coses que més li van sorprendre és que s’opinés tant del llibre abans de la seva publicació, que va generar molta polèmica a les xarxes socials. “A partir de la coberta es van començar a dir coses i em sembla un exercici bastant arriscat”, assegura.
El que més li preocupa a la lingüista és que des del poder s’estiguin imposant certes formes de llenguatge inclusiu i que “no es deixi opinar als que estan treballant a les seves ordres”. Admet que s’hi va trobar quan cercava col·laboradores pel llibre. De fet, assegura que més enllà de les que no tenien temps o no els interessava, n’hi havia que li van admetre que no s’atrevien a participar-hi i donar la seva opinió.
Junyent admet que no va veure venir tot el que passaria amb el llenguatge inclusiu. “Si hi haguéssim dit la nostra no hauríem arribat on hem arribat”, apunta. Explica que al 2010 el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) van fer una jornada per parlar d’aquesta qüestió i ella mateixa ja en va fer un article al 77 quan estudiava llengües africanes. “Em va semblar que aquesta debat no tenia ni cap ni peus. Jo havia pensat que era una cosa de quatre i no vaig saber preveure el que venia”.
‘Totis’
“Algú sap de què va parlar la consellera quan va dir ‘totis’? Ningú i aquesta és la qüestió, la gent es fixa en com parlen els polítics i el missatge no arriba”. La lingüista ha dit que els polítics no tenen en compte que quan parlen d’aquesta manera la gent desconeix què han dit, sinó que centren l’atenció en com han parlat. En aquest sentit, assegura que “la gent normal no fa servir” aquest llenguatge “ni fins i tot les criatures quan surten de l’escola, però a l’escola els massacren amb això, a la universitat en molts casos també i els polítics no tenen el valor de parlar normal”.
Junyent remarca que els polítics diuen als ciutadans que han de dir “els nens i les nenes”, “però això què és?”, pregunta. “El problema és que l’IEC no bada boca. Això ho fan en un altre context i se’ls mengen. Per què un polític ens ha dir com hem de parlar?”, pregunta.
“Catalans i catalanes”
Posa com exemple quan una persona comença a dir sempre “catalans i catalanes”. Junyent creu que si en un moment deixa de dir ‘les catalanes’ només parlarà dels ‘catalans’. “Això que sí es fa servir amb lleis és molt perillós perquè pot acabar discriminant les dones”, assegura. Recorda que fa un temps van proposar reescriure el Codi Civil Català d’aquesta forma.
