Cal reconèixer la genialitat del president espanyol o potser la del seu assessor, Ivan Redondo, que aprofitant que els presidents autonòmics tenen un gran afany per tenir capacitat de decisió sobre el nou decret d’estat d’alarma, els han marcat un gol per tot l’escaire.
El govern espanyol, segons dades de l’FMI, és dels executius més gasius, més “rata” perquè ens entenguem, entre les principals economies quan es tracta d’atorgar ajudes directes als sectors econòmics. No cal dir que, per contra, no ho és tant quan l’Ibex 35 hi té a veure, com és el cas “Castor” en què graciosament se li retornen 1350 MEUS. Mentre la mitjana europea d’ajudes en el 10% del PIB, a l’estat espanyol la xifra és un ridícul 3,5%.
Amb aquestes referències, tan malignes, els presidents autonòmics li han posat en safata de plata a Pedro Sánchez una nova fugida endavant per eludir les seves obligacions.
Segons el recent estat d’alarma aprovat avui, les CCAA, incloent-hi Catalunya (recordem que encara som una comunitat autònoma), tenen les competències per prendre decisions sobre mesures per aturar la Covid-19. En el cas de casa nostra, malgrat fer tard amb l’alt cost econòmic i social que comporta, demà mateix entren en vigor noves i necessàries mesures.
Però la brillant decisió del govern espanyol, aquest gol per tot l’escaire, fa possible un cop més el miracle: repartim competències, però no les competències econòmiques que comporten. Recordeu la famosa llei de la dependència, gran genialitat de Zapatero que només va servir per a la foto? Doncs aquest joc de mans d’en Sánchez amb les CCAA endeutades serà exactament igual: solament servirà per fer-se la foto.
Avui el murri d’en Sánchez ha traspassat als governs autonòmics la capacitat de lluitar contra la pandèmia, però sense diners. Ara seran els governs autonòmics els responsables d’implementar les doloroses decisions que tornaran a portar l’economia productiva, sobretot la de la petita empresa i els autònoms, a una situació crítica, però sense les ajudes mínimes necessàries que estem veient en els altres països avançats d’Europa. Mentrestant, en Florentino i els seus camarades seguiran vivint la mar de bé mentre que el teixit productiu i els seus treballadors de tot l’estat seguiran patint la jugada mestra del més espavilat de tots, un tal Pedro Sánchez.
I despès encara ens preguntem, perquè volen la independència…
