No recorde quina va ser la primera vegada que vaig assistir a València, procedent de la meua comarca, a una manifestació amb motiu del 25 d’abril. Un any abans segur que l’havia commemorat amb uns centenars de joves -i no tant- en el meu poble, un poble conservador però amb un nucli d’activistes culturals important i una tradició valencianista arrelada almenys des dels anys de la II República.
Encara tinc present com la manifestació va passar provocadora per davant del local recreatiu de la cooperativa agrícola on prenien la fresca, entre d’altres llauradors, el meu pare. No he pogut oblidar les seues cares de sorpresa, l’estat d’agitació que va provocar-los les nostres proclames: País Valencià, parla català!, Bote, Bote, Bote, espanyol el que no vote!… Sincerament, crec que no van entendre res més enllà d’identificar-nos amb una esquerra esvalotadora que renegava sacrílegament d’Espanya i que s’identificava amb els catalans, un poble del qual tradicionalment s’havia recelat i alhora estimat però que, aleshores, la propaganda infecta de la dreta havia convertit en l’enemic, en un invasor.
Als vuitanta, en plena Batalla de València, les classes populars ràpidament es van decantar pels arguments del bloc conservador que va imposar la senyera amb blau, la vergonyant denominació de Comunitat i la postergació pública del valencià assegurant, a més, que aquest era tan antic com l’iber o, si més no, un dialecte de l’àrab.
Aquells arguments defensats al carrer amb el garrot a la mà i en les institucions mitjançant el filibusterisme més barroer, van implantar-se amb una relativa rapidesa. Una de les moltes causes d’aquesta implantació cal imputar-la al PSOE que atemorit i per pragmatisme va cedir al xantatge del l’UCD i d’AP mentre que el valencianisme polític es quedava fora de les Corts.
Com siga, la desfeta no va ser ni de lluny definitiva i, amb tot a la contra, el valencianisme va sobreviure políticament en les comarques i va aconseguir articular-se en no pocs àmbits de la vida civil i cultural del país, mantenint viu el conflicte per tal d’evitar una assimilació completa a l’Espanya inequívoca.
I així, malgrat tot, es van aconseguir uns resultats espectaculars que cap politòleg ni sociòleg podria negar. Després de quasi vint anys de patir un PP corrupte i antivalencià, avui una força valencianista forma part del govern de la Generalitat encara que aquesta mateixa força evite mostrar els orígens ideològics sobre els quals s’ha construït. Encara que una determinada inteligentsia a l’ombra d’aquest poder intente, ara i adés, convertir la Batalla de València en un episodi fosc entre bàndols radicalitzats. Encara que els dirigents d’aquesta força giren l’esquena a Catalunya obviant que la causa, les causes dels catalans, són també la dels valencians.
El 25 d’abril es commemora la derrota el 1707 de les tropes austriacistes en el camp de batalla d’Almansa. La derrota va suposar l’abolició dels Furs i la imposició “por derecho de conquista” de les lleis de Castella. Xàtiva va ser cremada fins a les arrels. El castellà imposat. Bona part dels tresors culturals espoliats. La repressió fou brutal. El 25 d’abril és l’11 de setembre valencià.
Fa molts anys que des d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) s’organitza una manifestació reivindicativa amb la idea de mantenir l’esperit de construcció d’un país que en molts sentits està encara per fer. Aquest any amb el lema “Per la llengua i la cultura, fem país”, l’entitat ha convocat concentracions en diverses ciutats com Elx, Alacant, València, Sueca o Sagunt.
Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), celebrarà aquest dissabte un acte als Jardins dels Vivers amb el diputat Gabriel Rufiàn amb la voluntat de continuar mantenint viu l’esperit de construcció encès els anys setanta per Joan Fuster. Aquest mateix esperit que no casa amb l’estratègia del valencianisme oficial d’amotllar-se al marc mental del conservadorisme indígena i, alhora, intentar mantenir-se en el poder practicant un valencianisme dissimulat.
Altres organitzacions de l’esquerra independentista com ERPV també cridaran els seus contra la monarquia borbònica i per la defensa d’uns Països Catalans lliures.
Serà un 25 d’abril si més no peculiar i no tan sols per la pandèmia i l’ombra de destrucció que aquesta projecta sobre un país que encara pateix els efectes de la darrera crisi i del saqueig perpetrat pel PP.
Tot plegat, en els ambients del valencianisme s’ha instal·lat la desil·lusió. Per a molts el Botànic, no ha fet prou. El decret de plurilingüisme impulsat des de la conselleria d’Educació que pilota Compromís ha estat un nyap que obre la porta a l’anorreament definitiu del valencià en el sistema educatiu. Al Consell no volen saber-ne res de la reciprocitat entre TV3, À Punt i IB3. La Generalitat sembla incapaç del tot de revertir una situació d’infrafinançament injusta que condemna al país -sobretot a les classes més desfavorides- a una precarietat permanent. En l’horitzó amenaça l’ombra d’una extrema dreta que no deixa de créixer. El País Valencià és una autonomia desarmada, als peus del centralisme de Madrid.
Sembla mentida però Joan Fuster, tantíssims anys després, continua sent una referència. L’any 77, escrivia: “ (…) La situació ha arribat, per fi, a ser ‘conflictiva’ als més diversos nivells. De fet, es tracta d’un enfrontament rotund entre els qui aspirem a un País Valencià ‘reidentificat’ -o ‘reconciliat’- amb si mateix i els qui s’aferren, per interessos obvis o per una lamentable ‘alienació’ secular i avui fomentada, a la docilitat provinciana, al còctel d’’autosatisfacció’ i ‘autoodi’ que subjau en les crispacions folkloritzants i ultravernaculars (…)”. I certament, no sembla que hi haja un altra. O plantar cara a l’alienació o conformar-se amb la recepta del meninfotisme acomboiat i l’obediència a Madrid. No és tan difícil d’entendre.
Francesc Viadel
