L’escriptor Joan Fuster mai no va tenir massa motius per a refiar-se’n dels socialistes valencians i així ho va manifestar en més d’una ocasió fins la seua voluntària mort civil just després de la consumació d’un règim autonòmic del tot captiu de la mentalitat sucursalista i conservadora que no era cap altra que la dominant de les elits del país.
Fuster, aleshores, es va amortallar amb la seua bata de quadres escocesos i es va tancar a la seua casa del carrer Sant Josep de Sueca per a estudiar els clàssics mentre deixava anar un ‘ja s’ho fareu’ que només de pensar-ho fa venir calfreds a la vista de la classe dirigent que governa els valencians.
Això no treu el mèrit d’una part del PSPV-PSOE que va jugar, de manera conscient o no, a fer de lobby valencianista a la contra, cal dir, d’una majoria dels seus companys de viatge. Majoria que encapçalava Joan Lerma el qual va assumir com a doctrina oficial del País Valencià, els postulats del regionalisme més ranci defensats des del temps d’Alfons XIII per la dreta indígena. D’una dreta, que era més franquista que Franco i anticatalana fins el moll dels ossos. D’aquell PSPV ja fa anys i panys que no en queda ni rastre.
El cas és que Fuster, assetjat des de finals del franquisme per l’extrema dreta (no hem d’oblidar que va ser víctima de dos atemptats amb bomba), sempre va ser poc o gens optimista sobre les possibilitats d’una esquerra valenciana amb voluntat de plantar cara al desgavell muntat pel búnker franquista a compte de la unitat d’Espanya i de l’amenaça d’una invasió catalana que riu-te’n tu dels deu mil soldats russos del tinent coronel Daniel Baena i el jutge Aguirre. Ni de l’esquerra valenciana ni de l’espanyola, és clar.
L’intel·lectual va ser perseguit, i encara ara, per dir allò que pensava i, sobretot, per defensar una determinada idea de país. Tants anys després de mort, l’assagista probablement més important en català del segle XX, continua sent humiliat. Fins i tot, persones en puritat intel·ligents i progressistes com el senador socialista Javier de Lucas, encegat per un trist espanyolisme grogós, s’entesten -com feia Manuel Lloris en els temps de Maria Consuleo Reyna- a qualificar-lo públicament d’un autor menor. I tot perquè segons el senador, Fuster va cometre el pecat de criticar a Miguel de Unamuno. El de Sueca seguir que deu estar encara descollonant-se’n.
L’altre dia, una moció de Vox a l’Ajuntament de Massamagrell va permetre que se li retirés el nom d’un carrer de la població de l’Horta a Fuster per a posar-li’l a un regidor del PP, Enrique Senent, mort aquest estiu. La moció presentada per l’extrema dreta va eixir al davant amb els vots del PP, de CS i de Veïns de Massamagrell, en contra dels d’UP i Compromís, i, sobretot, gràcies a l’abstenció del PSPV-PSOE que governa en minoria. Els socialistes van considerar la seua abstenció perquè la proposta de Vox els va semblar correcta i perquè, a més, “no obeïa a motius polítics”, segons n’han informat alguns mitjans valencians. Al·lucinant.
Fet i fotut, el regidor de Vox, José Carlos Grau, titllava en el text a Fuster de traïdor, erròniament d’haver ideat el terme Països Catalans, un terme que ara més que mai cal reivindicar. Al poc d’eixir-se’n a amb la seua, Grau, es felicitava en les xarxes i aprofitava per comparar, cínicament, al de Sueca amb Tejero i amb el general Armada. Segons el regidor ultra tenir en Massamagrell un carrer dedicat a Fuster és com si a Nova York hi haguera un dedicat a Bin Laden.
L’alcalde socialista del poble, Paco Gómez, davant l’escàndol ara pretén batejar el centre cultural de Massamagrell amb el nom de l’escriptor humiliat aprofitant de passada per a emmerdar amb les seues crítiques als de Compromís i els d’UP als quals retreu aliar-se amb el PP en matèria de política d’impostos.
Tot plegat, una comèdia de molt mal gust que fa pensar, efectivament, en l’escassa capacitat de plantar cara de les esquerres espanyoles a l’extrema dreta tal i com es va cansar d’apuntar-ho el de Sueca.
Sorprenent i preocupant que un partit teòricament d’esquerres done suport a la repugnant iniciativa de Vox. Un iniciativa en clau de depuració ideològica, retorçuda, tramposa, d’un nivell intel·lectual lamentable. És evident, més enllà d’aquest incident valencià, que les esquerres espanyoles no s’agafen seriosament això de l’extrema dreta. Potser hi ha massa coincidències de fons, complicitats inconfessables que caldria cercar-les en els efectes d’un passat de nacionalisme espanyol hegemònic. Coincidències i complicitats capaces de neutralitzar respostes democràtiques al desafiament permanent de la reacció. I por, molta por a enemistar-se amb amplis sectors de la societat que combreguen amb la catalanofòbia i el patriotisme espanyol exacerbat. No anem bé.
Francesc Viadel
