Jordi de Sant Jordi, poeta cortesà i militar, va nàixer al Regne de València al voltant del 1395 i el 1400. Se’n desconeix la data de la mort, tot i que es presumeix que tingué lloc als voltants del mes de juny de 1424, ja que atorgà el seu darrer testament el 12 de juny d’aquell any.
Fill d’un esclau morisc alliberat, fou “un dels lírics més considerables de la literatura catalana anterior a Ausiàs March” (amb els qui pren part en l’expedició naval a Sardenya i Còrsega l’any 1420, que partí dels Alfacs), que en contrast a ell, formaven part de famílies prestigioses. Tingué el càrrec palatí de cambrer reial i fruí de la protecció d’Alfons el Magnànim. Participà en l’acció de Calvi i en el setge de Bonifacio i, sempre al costat del monarca, entrà a Nàpols, on es trobava el 30 de maig de 1423, quan fou ocupada per Francesc I Sforza, i fou fet presoner. En captivitat escriví el poema Presoner, en què palesa les seves angoixes i el seu enyorament per la vida sumptuosa cortesana i la seva confiança en una prompta alliberació per part del rei.
Estil
Poeta eminentment cortesà, apareix vinculat al grup d’escriptors joves que lloen la reina Margarida de Prades, vídua de Martí l’Humà, a la qual sembla que dedicà algunes de les seves més solemnes cançons, com Midons i segurament els Estramps. En aquest ambient es degué relacionar estretament amb Andreu Febrer i amb el marquès de Santillana.
El seu breu cançoner (se n’han conservat només 18 composicions) és essencialment amorós, dins l’actitud encara vinculada a l’amor cortesà trobadoresc, que mantenia la seva vigència i eficàcia en els nuclis postfeudals de Catalunya.
La influència dels grans trobadors del segle XII (Pèire Vidal, Folquet de Marsella i, sobretot, Arnaut Daniel) és palesa en la seva obra poètica.
Obres
De la seva obra, se n’han conservat 18 poemes.
El seu més bell poema, veritable joia de la lírica catalana, els Estramps, s’obre amb uns versos, solemnes i rotunds, que exposen la idea de les faccions de la dama fixades en la retina de l’amant mort i que eleven un altíssim to poètic una creença popular.
La suau tristor és també una característica de la seva lírica, plena de comiats angoixosos i tendres, de sospirs i d’evocacions en somni, amb enyorament i melangia. El poeta sovint recorre a expressions i recursos retòrics presos de la lírica italiana de Petrarca, que aleshores començava a difondre’s entre els poetes catalans.
En Los enuigs continua la tradició del monjo de Montaudon i de Cerverí de Barcelona (vegeu enueg). No manquen de gràcia la seva Crida a les dones, pregó adreçat a les dames, i Lo canviador, poema sobre les trampes i argúcies que hom feia en els canvis de la moneda.
La seva Cançó d’opòsits constitueix la renovació d’un vell tema medieval a base de conceptes de trobadors i del Petrarca més retòric. La seva llengua és encara un català en el qual són abundosos els provençalismes lèxics i de flexió, però sobre una base que sembla fonamentalment valenciana.
Alguns dels seus poemes (Presoner, també conegut amb el títol de Desert d’amics, i Cançó d’opòsits) han estat bellament musicats per Raimon.
Font: Viquipèdia
