Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l’inici del seu regnat —el primer decret és del 1701, i el darrer del 1719— que implantaren el règim absolutista a la Monarquia d’Espanya. Amb totes aquestes lleis el monarca borbònic s’arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví. Fins aleshores la Monarquia d’Espanya s’havia governat mitjançant un sistema de consells deliberatius i col·legiats —règim polisinodial—, que amb els decrets de Nova Planta quedà extingit i s’imposà un nou règim de secretaries d’Estat —executiu i jeràrquic— que es fonamentava en darrer terme en la «reial voluntat» del monarca com a font de tota sobirania.
Aquestes lleis absolutistes provocaren —entre altres causes—, que el 1705 els estats de la Corona d’Aragó s’aixequessin en armes contra Felip V proclamant com a nou monarca espanyol a Carles d’Àustria, fet que provocà que la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715) —fins aleshores només una guerra internacional—, es convertís en una guerra civil entre territoris espanyols. Però al llarg de la guerra les tropes fidels a Felip V reconqueriren els estats de la Corona d’Aragó —el regne de València i el regne d’Aragó caigueren el 1707, Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715—, i aleshores Felip V invocant el «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de «reduir tots els seus regnes a les lleis de Castella», abolí els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d’Aragó, quedant derogades també les institucions constitucionals que fins aleshores havien compartit amb els monarques espanyols la sobirania.
El decret de Nova Planta del Regne de Mallorca es va publicar el 28 de novembre de 1715. El càrrec de virrei és substituït, a Mallorca, pel de Capità o Comandant General, que era el representant del monarca i la màxima autoritat civil i militar. A Eivissa, aquests poders corresponien al governador militar. El Gran i General Consell, l’antiga i més important institució representativa i d’autogovern, fou dissolt i les seves competències passaren a la Reial Audiència, que era presidida pel Capità General. Aquesta nova institució depenia del Consell de Castella i estava composta per un regent, cinc ministres (denominats oïdors) i un fiscal. Pràcticament tots aquests càrrecs eren ocupats per castellans.
L’administració municipal es va modificar radicalment. S’eliminà el sistema de sac i sort per a l’elecció dels càrrecs públics i es nomenaren, en substitució dels jurats, nous regidors municipals amb caràcter vitalici. La Ciutat de Mallorca passà a tenir vint regidors, tots ells del braç noble. Alcúdia en tenia dotze i als demés pobles el nombre de regidors variava segons la població de cada municipi. La Universitat d’Eivissa també esdevingué ajuntament segons el model castellà i les Pitiüses perderen les tradicionals institucions autònomes de govern.
Amb la creació del càrrec d’Intendent, un funcionari reial que controlava i dirigia la recaptació dels tributs, i l’abolició del dret foral, les Illes perderen l’autonomia financera. Els recursos econòmics quedaven supeditats a les necessitats de la Corona i es crearen nous impostos que agreujaren la pressió i l’explotació fiscal. A més es decretaren continuades lleves militars i s’instal·là a Mallorca i a Eivissa un exèrcit permanent que havia de ser sufragat amb els impostos dels illencs. Les salines d’Eivissa, un dels principals recursos econòmics d’aquesta illa, passaren a mans de la hisenda reial.
També la derogació de les disposicions o lleis d’estrangeria, que impedien als qui no eren naturals de les Illes exercir càrrecs públics al regne de Mallorca, va permetre la penetració d’un bon nombre de funcionaris castellans i la formació d’una nova classe política.
