Menorca sota domini britànic és el període de gairebé un segle —el XVIII— de la història de Menorca durant el qual aquesta illa de l’arxipèlag de les Balears va estar sota la sobirania de la Gran Bretanya, des de la seva conquesta el 1708 per una esquadra anglo-holandesa en plena Guerra de Successió Espanyola —i que pel Tractat d’Utrecht de 1713 va passar a sobirania britànica així com Gibraltar— fins al Tractat d’Amiens de 1802 en què va tornar a la sobirania de la Monarquia d’Espanya, excepte durant la Guerra dels Set Anys (1756-1763) que va estar ocupada pels francesos. El 1756 la flota francesa de l’almirall Glassionaire va derrotar a la flota de l’anglès John Bing —a qui l’Almirallat britànic el va sotmetre a un consell de guerra per covardia i va ser afusellat— el que va permetre el desembarcament de les tropes franceses al comandament del duc de Richelieu que van ocupar l’illa. Després de la pau de París que va posar fi a la Guerra dels Set Anys, Menorca va tornar a sobirania britànica (González-Arnao). i entre 1782 i 1798 en què va tornar momentàniament a sobirania espanyola. L’agost de 1781, de nou en guerra contra Anglaterra, una flota francoespanyola comandada pel duc de Crillon va atacar Menorca i després de sis mesos de setge va aconseguir que capitulés el 5 de febrer de 1782. Menorca romandria sota sobirania espanyola durant els setze anys següents (González-Arnao).
L’últim període de la dominació britànica i el retorn definitiu a la sobirania espanyola (1798-1802)
Entre 1782 i 1798 Menorca va estar sota sobirania espanyola, fins que el 7 de novembre de 1798, en una nova guerra contra la Gran Bretanya, les forces del general Charles Stuart desembarcaven a l’illa i derrotaven a la guarnició espanyola, composta per uns 3.500 soldats i 150 oficials que van ser transportats pels vencedors a la península.
Stuart per motius de salut va tornar a Anglaterra a mitjan 1799, sent substituït pel general St. Clair Erskine. El nou governador va reclamar la presència a Menorca de la flota britànica al comandament de l’almirall Nelson que es trobava a Sicília després d’haver derrotat als francesos a la batalla d’Abukir. Nelson va enviar sis navilis de línia al comandament de l’almirall Thomas Duckworth i després va acudir ell personalment a l’octubre de 1799, allotjant-se durant la setmana que va estar a l’illa a la Golden Farm (‘Quinta d’Or’) —que en l’actualitat constitueix un dels principals atractius turístics de l’illa—. Poc després St. Claire Erskine va ser substituït pel general Henry Edward Fox, qui en ser nomenat comandant de les forces britàniques en el Mediterrani va traslladar la seva caserna general a l’illa de Malta.
Per aquestes mateixes dates Napoleó assolia el poder de la República Francesa després del cop d’estat del 18 de novembre de 1799. A l’any següent Napoleó obtenia enfront de l’Imperi Austríac dues ressonants victòries —batalla de Marengo i batalla de Hoenliden— el que va obligar a l’emperador a signar la Pau de Luneville al febrer de 1801. Llavors Napoleó li va proposar posar fi a la guerra a la Gran Bretanya, que s’havia quedat sola en la lluita contra la França revolucionària i que, com aquesta, estava esgotada després de deu anys de guerra. El tractat de pau es va signar a l’ajuntament de la ciutat francesa d’Amiens, el 27 de març de 1802. Segons l’estipulat en el Tractat la Monarquia d’Espanya de Carles IV, aliada llavors de Napoleó, va recuperar la sobirania sobre Menorca, a canvi que l’illa del Carib de Trinidad, conquerida pels anglesos el 1797, passés a domini britànic.
Menorca en tornar a la sobirania espanyola va perdre les seves institucions d’autogovern i en el seu lloc es va imposar el centralisme a través de Palma; el català va deixar de ser la llengua oficial per ser-ho el castellà; va ser suprimida la llibertat de comerç i Maó va deixar de ser un port franc; els menorquins van perdre l’exempció de servir a l’Exèrcit i a la Marina que havien conservat, no sense dificultats, sota la dominació britànica; i en desaparèixer la flota britànica va tornar l’amenaça dels pirates barbarescs del nord d’Àfrica.
El 16 de juny de 1802 en nom d’Espanya, el capità general de Mallorca, Joan Miquel Vives, pren possessió de l’illa després de la darrera ocupació britànica.
En la tasca de la castellanització va destacar el bisbe Juano, que va arribar a l’illa el 1803 amb la missió de recristianitzar als menorquins que estarien presumptament «contaminats» pel contacte amb els «heretges» anglesos.
Font: Viquipèdia
