La proposta de reforma de l’Estatut aprovada al Parlament va ser presentada al Congrés dels Diputats el 2 de novembre de 2005, per tres ponents del Parlament de Catalunya. Els ponents, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), van explicar per què consideraven necessària la reforma del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya (que havia estat redactat a Sau i aprovat l’any 1979, en un Congrés dels Diputats Espanyol integrat per molts polítics de l’antic règim franquista i dins del context de la transició democràtica espanyola). També van explicar per què Catalunya és una nació, i els canvis que ha sofert la societat en aquest 26 anys, des de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea, l’assistència sanitària per tothom, o els matrimonis entre persones del mateix sexe.
El mateix dia de la seva acceptació a tràmit, el 2 de novembre de 2005, el Partit Popular, va presentar un recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional d’Espanya. Més tard es rebutjà, ja que el tribunal considerà que no es pot presentar un recurs d’inconstitucionalitat per una llei no aprovada. Un dia abans, el Partit Popular havia engegat una campanya publicitària en contra de l’Estatut, en què el presentava com una reforma encoberta de la Constitució Espanyola de 1978 i pretenia sotmetre’l a referèndum a tot l’Estat; una possibilitat, de fet, no prevista a la Constitució ni a l’Estatut vigent.
Fet aquest pas, es constituí una Comissió Mixta Estat-Generalitat per negociar el contingut del nou Estatut. En el marc d’aquesta comissió, el Govern d’Espanya, integrat pel PSOE, presentà una proposta de redactat alternatiu de la llei, que en modificava la majoria d’articles. Les principals argumentacions del govern espanyol van ser en la línia de garantir la constitucionalitat de l’Estatut. Alguns exemples de punts que el govern espanyol considerà que havia de modificar en aquest sentit van ser la definició de Catalunya com a “nació” dins l’articulat del text, i els articles referents al finançament.
Els partits catalans van rebre amb fredor o rebuig aquesta proposta i en van constatar la gran distància que, al seu parer, la separava de la proposta original. Les setmanes van anar succeint-se amb noves negociacions, multilaterals i de partit a partit, en què es van llimar algunes diferències, però l’acord, tot i així, semblava difícil. (L’aprovació a les Corts generals, lògicament, no es podia produir només amb els vots dels diputats catalans, demogràficament minoritaris; calia l’acord i el suport d’una majoria a Espanya, i davant el rebuig frontal del PP aquesta majoria només podia venir donada pels diputats del partit al govern, el PSOE).
El 21 de gener de 2006 es produí una reunió a la Moncloa entre el líder de CiU Artur Mas i el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, arribant a un acord, conegut com a Pacte de la Moncloa (o també com a Pacte Mas-Zapatero), sobre el redactat final de l’estatut que modificava notablement l’aprovat al Parlament de Catalunya, deixant un nou redactat de l’estatut que el feia bastant més semblant al del 1979 que el que fou aprovat al parlament.
Font: Viquipèdia
