La Germania de Mallorca fou una revolta que va enfrontar els menestrals i el poble de la ciutat de Mallorca, aliats amb la Part Forana de l’illa, amb l’alta noblesa i altres estaments ciutadans privilegiats. Va ser coetània de la Germania valenciana. La revolta esclatà el 1521 a conseqüència de l’empresonament de set menestrals. Els revoltats van tancar diversos nobles fins que va arribar el rei en el seu auxili. Els principals líders de la revolta foren executats després que les tropes reials prenguessin el control de l’illa en un moment de reestructuració del sistema després de la crisi que assolà el feudalisme. Una reestructuració que es va resoldre en molts casos amb la derrota de la pagesia i la imposició de condicions draconianes per part dels terratinents.
La preparació de la revolta
A partir del desembre de 1520, segons el cronista Joan Binimelis, els menestrals de la ciutat de Mallorca començaren a reunir-se i a prendre cos un moviment de protesta. El capdavanter del moviment era el paraire Joan Crespí, que havia estat síndic del seu ofici i el 1521 era sobreposat dels paraires. És molt probable que els dirigents mallorquins tenguessin contacte amb la Germania valenciana, però les seves reivindicacions eren pròpies i diferenciades. Les reunions secretes foren denunciades al governador Miguel de Gurrea. Davant el moviment de protesta Gurrea, el 6 de febrer de 1521, decidí empresonar set menestrals: el paraire Joan Crespí, el sabater Pere Begur, els barreters Pasqual Rosselló, Joanot Colom i Francesc Colom, l’espaser Guillem Vich i el capeller Rafel Ripoll.
Aquestes detencions foren el detonant de la revolta popular, dirigida pels gremis de la ciutat. La mateixa nit dels empresonaments es reuní un consell dels menestrals presidit pel sastre Jaume Albertí, que establí un pla d’actuació per alliberar els detinguts.
El poble allibera els presos i ocupa la Casa de la ciutat
El 7 de febrer era el dijous llarder, dia de la festa de començament del Carnestoltes i tothom era al carrer. A la plaça de Cort els menestrals ciutadans i el poble, armats i precedits de tambors i banderes, amb el crit de «Visca el rei!» s’alçaren i exigiren al virrei que tragués de la presó els dirigents dels gremis. La situació es resolgué amb l’alliberament dels presos. Un cop aconseguit aquest èxit, el paraire Joan Crespí fou elegit capità major i a so de trompeta es convocaren els caps dels oficis a la sala de la casa de la ciutat, alhora es comissaren els llibres de la claveria o consignació i, segons els jurats «anaren per la ciutat tot lo dia fahent mostra ab lurs banderes i tambors. Era lur crit o motiu “viva el rei” i “qui deu que pac”». Un dels motius de l’aixecament era acabar amb els deutes pendents de la universitat i procedir a la quitació dels censals, en contra de la provisió reial de 30 de juny de 1519 que estipulava la prioritat del pagament de les pensions endarrerides a qualsevol lluïment.
La victòria popular s’havia aconseguit sense cap enfrontament greu ni que hi hagués cap persona ferida. Álvaro Santamaría creu que això fou possible per la inhibició dels estaments privilegiats de la ciutat, interessats a facilitar la destitució del virrei. Cal pensar que Gurrea, en un intent d’evitar la revolta, havia intentat prendre mesures d’equilibri que, de qualque manera, havien limitat els interessos dels privilegiats.
Font: Viquipèdia
