Roger de Llúria, de nom de naixement Ruggiero di Lauria (també conegut per Roger de Lloria, Lòria, Llòria o Luria; Lauria o Scalea, Regne de Sicília, 17 de gener de 1250 – València, 19 de gener de 1305), fou un militar d’origen lucanès educat a la cort dels reis d’Aragó a Barcelona, on va arribar formant part del seguici de la reina Constança de Sicília, muller de Pere III d’Aragó «el Gran». Fou el més famós i victoriós almirall de l’Armada Reial durant la guerra naval de Sicília ocorreguda com a conseqüència de les Vespres Sicilianes. Està enterrat als peus del sepulcre d’aquest sobirà al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus.
Els orígens familiars de Roger de Llúria tenen ascendència normanda. El seu pare fou el cavaller lucanès Ricardo di Lauria, senyor de Lloria i gran privat de Manfred I de Sicília, i la seva mare fou Isabella d’Amichi, coneguda per Bella d’Amichi, dama de companyia de la reina Constança de Sicília. Es va casar dos cops, primer amb Margherita Lancia i després amb Saurina d’Entença.
Es coneixen pocs detalls de la vida de Roger de Llúria abans que fos nomenat almirall de la flota reial de la Corona d’Aragó per Pere III d’Aragó «el Gran». Va créixer a Lauria, una baronia del Regne de Sicília. La seva mare, Bella d’Amichi, era la dama de companyia de la reina Constança de Sicília, qui esdevindria la muller del llavors infant Pere el 1262. De resultes de la unió, mare i fill arribaren a la cort catalana.
Segons les cròniques de Desclot i Muntaner, Roger de Llúria fou nomenat almirall de l’Armada Reial el 20 d’abril de 1283 després que Pere III destituís l’anterior almirall, el seu fill bord Jaume Pere, perquè aquest desobeí les seves ordres en la incursió a Calàbria. Lluità al servei de cinc reis diferents: Jaume el Conqueridor (Jaume I), Pere el Gran (Pere III), Alfons el Franc (Alfons III), Jaume el Just (Jaume II) i el rei sicilià Frederic II (III d’Aragó).
Se li va concedir el comtat de Cocentaina (esdevenint-se així el primer comte de Cocentaina) com a premi per la seva trajectòria militar, i va obtenir la senyoria sobre l’illa de Gerba arran de l’expedició a Tunis de 1282.
Acompanyà l’infant Pere, sota el regnat de Jaume I, a Toledo i a Madrid (1269). Jaume I li donà a ell i la seva mare la vall de Seta, prop de Cocentaina (1270). Es casà amb Margarida Lancia i el fou designat cavaller (1273). Jaume I també el nomenà alcaid de Cocentaina, i li encarregà el repoblament del lloc (1276). Pere III, ja rei, el designà procurador general de València (1278). Va acompanyar el rei en l’expedició a Tunis el 1282.
Guerra de Sicília
El 8 de juny de 1283 va enfrontar-se a l’armada angevina dels almiralls provençals Cornut i Bonví en el combat de Malta, evitant el desembarcament angeví a Sicília. El 5 de juny de 1284 va tenir lloc la batalla del golf de Nàpols, en la que el seu estol fou atacat prop de Nàpols per l’angeví sota el comandament de Carles II d’Anjou «el coix», i després d’un primer contacte Roger va fingir retirar-se cap a Castellammare però es va aturar en sec i iniciar el combat enmig de les aigües del golf de Nàpols per destruir a la flota angevina. Pronuncià aquesta cèlebre frase: «Que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó».
| « | Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d’Arago e de Cecilia. | » |
| — Crònica de Bernat Desclot; cap. CLXVI | ||
Croada contra la Corona d’Aragó
Cridat estant a Sicília per defensar Catalunya, va obtenir una victòria essencial sobre l’estol francès de Felip III l’Ardit, a la batalla naval de les Formigues, els dies 3 i 4 de setembre de 1285 durant la croada contra la Corona d’Aragó. Es tracta de la seva victòria més recordada.
Unes setmanes més tard va atacar el Llenguadoc amb dos mil almogàvers, atacant Serinhan, Valras i Agde tornant a Barcelona amb un impressionant botí.
Font: Viquipèdia
