L’informe ‘Recopilació i sistematització de les obligacions de l’administració general de l’Estat en matèria de llengües oficials‘ publicat per l’Oficina per a les Llengües Oficials i el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat, organismes dependents del Ministeri espanyol de Política Territorial, ha causat reaccions molt diverses, però no ha deixat a ningú indiferent. És imprescindible començar destacant el fet que l’escrit presenta el català diferenciat en quatre llengües: el català es parlaria a Catalunya i a les Illes Balears i Pitiüses, mentre que al País Valencià es parlaria valencià, al Carxe ‘valencià-Carxe‘ i a la Franja de Ponent ‘català d’Aragó‘.
L’estudi, que busca fer un “diagnòstic sobre l’estat de situació de l’ús de les llengües oficials a Espanya“, té com a objectiu final aprovar “un document de recomanacions i conclusions”. Una conclusió és, per exemple, que “la dispersió de les obligacions de l’Administració General de l’Estat dificulta el coneixement, per part dels poders públics, de les seves obligacions en relació amb les llengües oficials”. Tot i això, continuen sent les distincions entre els quatre tipus de llengua catalana el que més destaca de tot l’informe.
Segons apunta el Ministeri, el Consell de les Llengües Oficials a l’Administració General de l’Estat és una institució que fa “funcions d’anàlisi, impuls i coordinació de l’activitat dels diferents departaments ministerials en relació amb l’ús de les llengües oficials, amb l’objectiu d’assolir el millor compliment de les exigències derivades de l’existència de diferents llengües oficials i del seu reconeixement en l’activitat de l’Administració General de l’Estat, i així garantir la millor atenció als drets dels ciutadans“.
“Les obligacions de l’Administració General de l’Estat en matèria de llengües no es recullen de forma sistemàtica en una norma fàcilment identificable, sinó que estan disperses en diferents textos normatius i en recomanacions i instruccions de diferent rang“, lamenta el mateix Ministeri, que considera que aquesta dinàmica “dificulta el coneixement, per part dels poders públics, de les obligacions en relació amb les llengües”. Per aquesta raó, creu de vital importància fer-ne una recopilació oficial.
