L’independentisme mai no s’ha resignat a quedar-se sol, i sempre ha tendit a cercar complicitats. Per tal de propiciar-ho, doncs, ha mirat als seus voltants en tot moment, a fi de trobar aliats que, encara que no simpatitzin amb el seu projecte, sí que en reconeguin el seu dret a tenir-lo. Aquest consens, que aquí es va anomenar «dret a decidir», semblava abraçar l’independentisme en si, però també les forces d’esquerra com ara el PSC o ICV —precedent dels Comuns d’avui dia—. Aleshores ja havia començat la cursa per agradar a l’esquerra no independentista, que es deixava denominar com a «sobiranista».
En aquest context, el PSC del president Montilla va animar a la participació a la manifestació històrica del 10 de juliol del 2010, amb el lema «Som una nació; nosaltres decidim». En aquella concentració, convocada com a protesta per la decisió del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut d’autonomia, va ser on es va sentit per primer cop, amb certa presència, el crit d’«independència». Això va ser un primer avís, que va provocar tensions entre el PSC i el PSOE, que van desembocar amb el PSC que es desmarcava del dret a decidir, i s’apropava a les tesis del PSOE central, fins a arribar al partit desdibuixat i sucursalista que tenim avui.
ICV, al seu torn, seguia afirmant —cada cop amb la boca més petita— que els catalans tenien «tot el dret» a decidir el seu futur. Per això, el 8 d’abril de 2014, Joan Herrera (ICV) va acompanyar Jordi Turull (CiU) i Marta Rovira (ERC) al Congreso de los Diputados a demanar que se’ls cedís temporalment la competència per organitzar una consulta no vinculant. La resposta va ser un cop de porta rotund que va desembocar, uns mesos després, en el 9N. Per a aleshores, ICV —a qui s’havia concedit la doble pregunta, en nom de la fràgil unitat— havia acabat desvinculant-se’n davant la imminència de la consulta. Els actes començaven a delatar les seves intencions, i hi havia prou elements per sospitar que el sobiranisme de l’esquerra no independentista no existia més que per fer maco en els seus programes electorals.
Digues-me que m’estimes
Tanmateix, ERC es va atribuir el paper de mantenir ICV-Comuns a prop, i va intuir que serien els aliats naturals de l’independentisme, arribat el moment. Probablement amb aquesta idea al cap, els republicans van creure que havien de fer picades d’ullet als comuns, per tal d’autohomologar-se com a partit afí. Per això, ERC vol aparèixer com un partit més d’esquerres que no pas independentista, i mira amb atenció quins arguments ofereixen els comuns, a fi d’intentar assemblar-s’hi al més possible.
El post-1 d’octubre va treure la careta als Comuns, i va propiciar una diàspora dels elements més pro-independentistes a les seves files. Així, van anar marxant personalitats com Albano Dante Fachín, Àngels Martínez Castells, Elisenda Alamany o Xavier Domènech, i van deixar els comuns —amb permís del bo d’en Jaume Asens— alliberats de pes sobiranista i més proclius que mai a les tesis centralistes. Tanmateix, l’independentisme d’esquerra seguia molt interessat a agradar els Comuns, encara que això signifiqués aigualir el seu missatge i la seva marca d’identitat. Però els Comuns, a l’hora de la veritat, s’han mostrat absolutament impermeables als apropaments d’ERC, i tan sols hi han recorregut a l’hora de parlar de pactes. En aquests pactes, els Comuns sempre deien que no pactarien amb JuntsXCat, perquè els consideraven més de dretes que les dretes, corruptes i endimoniats. Així, s’obligava pèrfidament ERC a haver d’escollir entre el projecte independentista i el projecte d’esquerres.
Esquerra? Quina esquerra?
Però la pregunta seria: de debò que els Comuns són d’esquerres? Tinc la impressió que són d’esquerres, sí, sempre que siguin espanyols. És a dir, abans espanyols que d’esquerres, com testimonien molts exemples recents, com ara retirar Ernest Maragall de l’alcaldia de Barcelona gràcies als vots imprescindibles de Manuel Valls.
L’esquerra espanyola tan sols serà esquerra mentre sigui espanyola. Malgrat semblar un joc de paraules capriciós, això amaga una de les qüestions nuclears que més ens afecta: la creació de falsos axiomes. Aquests axiomes són pocs però, repetits moltes vegades pels altaveus poderosos de l’unionisme, esdevenen veritats a crits; si no fos perquè, lògicament, són mentides intencionades amb vocació propagandística. Per exemple, quan l’unionisme equipara independentisme amb extrema dreta, corrupció i infantilisme o, més recentment, nacionalisme amb nazisme.
Aleshores, com que l’independentisme d’esquerres ha cedit tant de protagonisme als Comuns, aquests han agafat el toro per les banyes i han estès el seu missatge, fins a contaminar molts espais independentistes. I aquí neixen els principals problemes de desunió que afecten l’independentisme.
Els Comuns marquen el relat
Els Comuns han creat, amb èxit, un marc mental en què sembla que l’esquerra independentista —que abraça, de fet, ERC, però també la CUP i part de JuntsXCat— no pugui rebre la benedicció d’esquerra de debò; com si ser independentista formés part d’una certa ingenuïtat política de mires curtes, i tan sols ells repartissin carnets d’esquerra veritable. En efecte, quan l’esquerra espanyola fa o infereix aquestes acusacions, al·ludeix a l’universalisme històric de les esquerres. Res en contra, doncs, d’aquest argument, si no fos que obvia dos elements, presents respectivament a banda i banda de la línia que separa l’independentisme de l’unionisme.
Per començar, l’independentisme —fins i tot el de dretes; que n’hi ha— sempre ha estat obertament europeïsta sense ambigüitats, i s’ha encarregat de repetir-ho fins a l’extenuació. De fet, el projecte de la breu però intensa legislatura de Junts pel sí, amb Carles Puigdemont al capdavant, recollia explícitament la voluntat d’esdevenir un «estat en forma de república, integrat a la Unió Europea». Per tant, l’argument esgrimit pels universalistes que l’independentisme català és aïllacionista és absolutament fals i hauria de quedar automàticament desactivat. Però no ha estat així, i ERC ha arribat a l’extrem de compartir els enemics dels Comuns: Puigdemont i el seu espai polític.
De fet, en criticar, assenyalar i enlletgir estratègicament aquell independentisme que no agrada als comuns s’està perpetrant, de manera molt eficaç, un dels punts principals de l’agenda oculta de la mal anomenada esquerra espanyola. Això és, dividir l’independentisme, propiciar que es baralli entre ell i, en conseqüència, resulti ben poc atractiu a votants potencials indecisos. En altres paraules, quan part de l’independentisme homologa les tesis unionistes —encara que vinguin de suposats progressistes— el que està fent, en realitat, és generar soroll i allunyar el debat del nucli desitjat: la independència de Catalunya.
Per tant, l’esquerra espanyolista a Catalunya —allò que ells eufemísticament qualifiquen com a «no independentista», «universalista» o qualsevol altre adjectiu ben sonant— s’ha erigit, de facto, en el veritable cavall de Troia del projecte de República catalana.
Obrir els ulls
Cal que tots els espais independentistes es treguin la bena que els tapa els ulls i vegin els Comuns com un espai polític que, deliberadament, malda per destruir el projecte independentista. Això ho fa, primer, per la via de la divisió, per fer que ERC s’avergonyeixi de gran part del seu projecte i, finalment, per unificar i harmonitzar Catalunya amb la resta d’Espanya.
El cert és que, en algun moment, s’han pensat que l’autonomia catalana no és més que una cessió de competències a Catalunya que —com bé ha demostrat amb escreix la crisi del Covid-19— poden ser revertides sempre que el poder central de Madrid ho desitgi. Aquest pensament, doncs, hauria de ser condemnat per qualsevol que cregui i defensi amb vehemència que Espanya és «el estado más descentralizado de Europa». Descentralitzat sí, però només fins el punt que ells trobin convenient i fins el moment que els sembli oportú. Per tant, una autonomia de «quita y pon» no deixa de ser una autonomia de pega, de fireta, i merament cosmètica.
En definitiva, i per acabar, voldria fer un crit d’alarma: si se segueix fent concessions als Comuns, hi ha el risc que l’independentisme embarranqui. Volien fer-nos perdre el temps, però pel camí s’han trobat amb el regal que els hem fet de la nostra divisió interna per intentar agradar-los, fins al punt d’assumir gran part dels seus postulats.
Cal veure l’esquerra espanyola com el que és: abans espanyola que d’esquerres.
DAVID FERRER (@DFerrerC)
