La (in)justícia espanyola torna a fer-ne de les seves i constata el seu clar biaix polític, demostrant una vegada més que el sistema judicial espanyol no és ni imparcial ni democràtic. Fins ara el Tribunal Suprem no havia denegat cap petició d’amnistia; tanmateix, això ha canviat aquest matí, quan el Suprem ha confirmat la decisió de Pablo Llarena de no amnistiar Carles Puigdemont ni Toni Comín pel delicte de malversació, tot i la petició de la Fiscalia perquè se’ls amnistiés. Així, la sala rebutja els recursos que tots dos havien interposat contra el criteri inicial de Llarena, i manté la persecució contra el president a l’exili. Tot plegat, un nou fracàs de la llei d’amnistia i de Pedro Sánchez, incapaç de tenir una justícia democràtica.
La Sala Penal del Suprem ha ignorat completament les al·legacions de la Fiscalia, que va reclamar amnistiar-los pel delicte de malversació en considerar que no hi ha prou indicis que demostrin que Puigdemont i Comín busquessin un enriquiment personal. En canvi, argumenta que la decisió de Llarena no contravé la voluntat del legislador perquè aquest va introduir en el tràmit parlamentari una modificació en la llei d’amnistia i va disposar la inaplicació de la mateixa al delicte de malversació quan s’hagués actuat amb un “propòsit de benefici personal de caràcter patrimonial”, el que obliga el tribunal, diu, a interpretar aquesta excepció.
Segons el Suprem, quan la norma estableix aquesta excepció no ho fa amb la claredat que invoquen els recurrents. La literalitat, continua, no diu que només pugui entendre’s com a benefici personal de caràcter patrimonial l’increment tangible i directe del patrimoni del subjecte.
