Desenes de malalts amb símptomes de covid-19 s’estan organitzant després de setmanes de malestar físic, aïllament i incertesa sobre què els passa perquè se’ls facin proves o tests i es faci un seguiment. “Són persones amb 50 o 60 dies de símptomes, desesperats”, explica a l’ACN Cristina Raso, impulsora de la iniciativa per reunir casos com el seu. La Cristina, amb simptomatologia des de fa dos mesos, va començar a moure-ho arran d’un cas publicat per l”Ara’, en adonar-se que podia haver-hi més persones en la mateixa situació que ella: aïllats a casa i amb mal de pit o molt cansament des de fa setmanes. “És com si tinguéssim una bomba de rellotgeria dins del cos que no saps si en qualsevol moment pot petar”, diu.
“No és normal que hi hagi més gent i no s’estigui fent res”, es queixa la Cristina, que relata com la resposta a la seva crida, feta a inicis de la setmana per veure si hi havia més casos, ha estat “bestial”. “Hem rebut molts mails”, apunta.
Fins aquest dijous ja ha rebut una cinquantena de correus de diverses persones i són gairebé quaranta en un grup de whatsapp. Segons diu, els casos són bastant similars entre ells i una coincidència que destaquen els afectats és que la simptomatologia és molt “inestable”. Per això, tant ella com altres afectats han passat per algun moment en què creien que ja es recuperaven i milloraven però han tornat a recaure.
De moment, entre ells mateixos estan organitzant-se perquè tots contestin un formulari per tenir més informació detallada de cada cas i la seva simptomatologia.
El cas de la Cristina i l’Ermengol
En el cas de la Cristina el malson va començar el dia 11 de març. Després d’una quarentena obligada, una radiografia i el seguiment telefònic per part del seu metge de capçalera, encara no sap què té ni li han fet cap prova PCR o test i es manté aïllada a casa, a Barcelona, amb dolors diversos.
A Terrassa hi ha l’Ermengol Gassiot, un altre dels afectats, que ha hagut d’afegir al calvari físic no veure el seu fill des del 13 de març, quan va començar la seva simptomatologia. “Les primeres 2-3 setmanes ho assumim tranquil·lament i passem tot un procés de simptomatologia que es va intensificant, es redueix però després d’una millora aparent hi ha successives recaigudes”, relata.
De fet, més enllà del malestar físic, la incertesa és una de les coses que més els inquieta i els genera malestar. “No sabem si aquests símptomes es poden tornar crònics o no o afectar unes altres patologies”, comenta la Cristina. “Ni sabem si el que tenim són seqüeles o un quadre de covid-19”, comparteix l’Ermengol.
“No se’ns ingressa i per això diem que som lleus o moderats i a partir d’aquí anem fent vida a casa”, assenyala l’Ermengol lamentant no saber si contagien o no i per tant, no poder-se relacionar amb la família més estreta.
Almenys, diu la Cristina, el fet d’unir-se en un grup els està ajudant a nivell emocional perquè veuen que no estan sols i volen aprofitar-ho per visualitzar els seus casos.
El missatge de socors de Sílvia Soler
Sívlia Soler ha compartit una carta amb La República on també denuncia la situació d’abandonament que pateixen moltes persones aïllades per part del sistema sanitari. “La Sanitat pública em diu que no hi ha PCR per mi”
Objectius
El principal objectiu de la plataforma és que se’ls facin proves i un seguiment. Alguns d’ells han rebut aquest seguiment telefònic per part dels seus metges de capçalera i fins i tot els han fet plaques i radiografies per descartar altres afectacions.
Un dels reclams principals és que se’ls facin proves o tests per confirmar o descartar si tenen covid-19. En el cas de l’Ermengol, al CAP van dir-li que no en tenien mentre que a la Cristina van afirmar-li que no podien fer-li. I mentrestant, a algun altre afectat a qui ja se li ha fet la prova, el resultat ha donat negatiu. Tanmateix, els símptomes persisteixen.
