El barceloní Joan Busquets, l’últim maqui viu, reclama a l’estat espanyol un milió d’euros per reparar el patiment a causa de la persecució política i els 20 anys de presó, després que la llei de memòria democràtica del 2022 hagi establert la nul·litat de les sentències franquistes. Busquets demana aquesta indemnització per la privació de llibertat i les malalties i incapacitats derivades de la repressió. L’advocat Raúl Maíllo ha indicat que van presentar l’escrit el juliol al Ministeri de Justícia i que, si després de sis mesos no n’obtenen resposta, recorreran a la via judicial. Buquets ha explicat que va perdre la joventut a la presó i que en sortir-ne, es va exiliar a França perquè autoritats franquistes li feien la vida “impossible”.
Joan Busquets, que va néixer a Barcelona el 1928, va entrar a la presó quan tenia 21 anys i en va sortir amb 41. Els carrers que feia dues dècades que no trepitjava tenien semàfors i recorda que creuava en vermell perquè no sabia ni què significaven. “Vaig patir molt per reintegrar-me a la societat. Era un trauma. No tenia confiança en mi mateix”, ha expressat Busquets aquest dimarts en una roda de premsa a Barcelona per explicar la reclamació que han presentat a l’Estat.
A poc a poc va anar aprenent de nou a viure en societat, però la vida no era gens fàcil per a un antic guerriller en aquella Espanya encara franquista i va decidir marxar a França, on va obtenir l’exili polític i on encara viu. Tot i el temps que ha passat, el “trauma” de la pena de mort, que finalment li van commutar per la presó, i el record dels companys i amics afusellats queden “a dins”.
La llei de memòria històrica, en vigor des del 2022, va declarar il·legals i il·legítims els òrgans franquistes i la nul·litat de les seves resolucions i, així, va obrir un “nou escenari” per a aquest antic maqui, l’únic que queda viu.
“És la primera vegada que es trenca el mur del traspàs ‘de llei a llei’. Hi havia hagut algun element puntual, però és la primera vegada que l’Estat reconeix que la producció jurídica del franquisme, amb totes les sentències i penes, són nul·les”, ha destacat l’advocat Raúl Maíllo, del gabinet jurídic confederal de la CGT.
L’altre element determinat és que la llei reconeix com a víctimes les persones que van participar en la guerrilla antifranquista. “En aquest país ha costat molt el reconeixement de la figura jurídica dels guerrillers. Amb aquests dos elements combinats sorgeix la possibilitat de reclamar”, ha indicat Maíllo.
Si en sis mesos des que van presentar la reclamació no obtenen cap resposta, entendran que s’ha produït un silenci administratiu negatiu i acudiran als jutjats. Busquets té clar que si obren aquesta via vol arribar fins al final i anar a Europa si cal per obtenir el reconeixement moral i econòmic. El 1949 el grup guerriller de Busquets havia estat condemnat en un Consell de Guerra militar “sumaríssim d’urgència”, que buscava, lamenta, “reprimir els enemics amb més duresa”.
Una Espanya negra
Busquets, que ara té 96 anys, ha explicat, sobre com va començar la seva lluita contra el franquisme, que estava “molt influenciat per la bestialitat” de la dictadura i ha posat d’exemple com els feien cantar l’himne de la Falange, ‘Cara al sol’, abans de qualsevol espectacle i com els castigaven si no ho feien. “Era una Espanya negra, un ambient sense futur per als joves”, ha lamentat.
Llavors ja va marxar a França a treballar a les mines de carbó, om va entrar en contacte amb les joventuts llibertàries i la CNT. Es va incorporar a la guerrilla el setembre del 1948 i l’octubre del 1949 va ser detingut a Barcelona per la Brigada Político-social. Als calabossos de la comissaria de Via Laietana, el van torturar sense deixar-lo dormir durant tres setmanes d’interrogatoris. El van traslladar a la presó Model i, vint dies després, es va celebrar el judici pel que s’anomenaven ‘delictes de rebel·lió militar’ i el van condemnar a mort.
La pena li va ser commutada tres mesos després per la inferior en grau de 30 anys de reclusió. Va complir 15 anys de condemna al penal de San Miguel de los Reyes (València), on va passar “fam” i “misèria”. Era un lloc d’”extermini”, recorda en un dels seus escrits, on també denuncia les “condicions inhumanes” en què va ser tractat després que s’intentés escapar. D’aquella situació li han quedat seqüeles. Els últims cinc anys de pena els va complir al Penal de Burgos. Quan va quedar en llibertat, la Brigada Político-social li feia la vida “impossible” i el 1971 va marxar a França. Explica que allà va demanar exili polític i que li va ser concedit immediatament.
