El judici per la propietat de les 111 obres d’art de la Franja va quedar vist per sentència ahir a les 14.30h, després de la declaració de l’últim pèrit i les conclusions de les parts catalana i aragonesa, que es van allargar més de quatre hores i que van estar totalment contraposades. Els advocats del Bisbat de Barbastre-Montsó i del govern de l’Aragó van insistir que, entre la documentació presentada, no existeix cap contracte de compravenda de les peces i que per tant, la propietat de les obres és de les parròquies originàries. L’advocat del Bisbat de Lleida, però, va al·legar que el codi civil “no exigeix cap contracte de compravenda com a tal” i basa la seva defensa en els nous documents aportats. La causa, ocupa 36 volums, més de 25.500 folis i més de 4.000 documents.
En els nous documents aportats al judici, va explicar moments abans de les conclusions, el conservador del Museu Episcopal de Vic, Marc Sureda, s’especifiquen, per exemple, transaccions econòmiques signades per mossens de parròquies de la Franja per justificar l’entrega de peces artístiques a particulars i també al bisbe de Lleida a canvi d’inversions en obres i millores a les seves esglésies. “El concepte de rebut és molt clar”, ha reblat.
Sureda va explicar ahir, que antigament no es feien contractes de compravenda perquè els bisbes “refusaven” parlar obertament de “vendes” per motius “morals” però va exposar alguns casos que considera “clars”. Es va aportar per exemple el rebut de la taula de Sant Joan Baptista de Zaidí. En ell, el mossèn de la parròquia reconeix haver rebut 3.000 reals per part del bisbe de Lleida. També en el document 90 de la causa on un altre mossèn de la Franja demana autorització al bisbe per vendre un quadre “a no ser que vostè el vulgui pel Museu”, assegura. O un tercer cas en què un mossèn diu que “res demanaria per aquest quadre si no fos per l’estat de degradació de l’església”, la qual cosa dona a entendre que hi ha un pagament econòmic, explica Sureda.
L’advocat del govern de l’Aragó, però, va considerar que les interpretacions són això, “interpretacions, teories i hipòtesis”, i va insistir que allò que demostra una compravenda, una permuta o una donació és un contracte.
La part aragonesa també van lamentar el “canvi” de posició del bisbe de Lleida, que al judici va defensar la propietat lleidatana de 83 de les obres, quan en instàncies vaticanes i també en l’acte de conciliació al jutjat de Lleida va reconèixer la propietat de les peces de l’Aragó. El seu advocat, Javier Gonzalo, però, va dir que té tot el dret a canviar d’opinió si apareix documentació nova que desconeixia.
Gonzalo ha reconegut que no hi ha cap document que digui específicament ‘contracte de compravenda, permuta o de donació’, però va afegir que “no ens ho exigeix el codi civil”. Així, va llegir l’article que diu que “els contractes seran obligatoris, qualsevol que sigui la forma en què s’hagin celebrat, sempre que en ells concorrin les condicions essencials per a la seva validesa”.
Així mateix es va referir l’advocat del Consorci del Museu de Lleida, Jordi Vives, que va posar com a exemple alguns dels documents aportats a la causa, com ara cartes de mossens de les parròquies de la Franja on es llegeix “altar comprado. Se dan 750 pesetas” o “reunir algunos objectos pagando o dando algunos mejores”. “Són paraules clares de compravenda”, va dir Vives, que va concloure que “ha quedat clar que hi ha vendes i permutes orals”.
El judici per la propietat de les 111 obres d’art de la Franja va quedar vist per sentència aquest passat divendres al migdia després de dues jornades intenses al jutjat 1 de Barbastre. Dijous van declarar una desena de testimonis en una jornada maratoniana que va començar a les 10 del matí i que es va allargar fins a les vuit del vespre. Aquest divendres ha continuat la vista, que s’ha acabat a les 14.30h. Està previst que la sentència no surti fins a finals de juliol o fins i tot al setembre, tenint en compte que l’agost és inhàbil.
