Els partits pròxims a l’extrema dreta ja sumen més de 50 milions de vots a les últimes eleccions al conjunt dels parlaments nacionals de la UE. Segons una anàlisi de l’ACN dels resultats més recents a cada país, les formacions amb representació en algun dels tres grups a la dreta del Partit Popular –Conservadors i Reformistes Europeus, Patriotes per Europa i Europa de les Nacions Sobiranes–, més alguns partits ultres de l’Eurocambra no adscrits, se situen en uns 56 milions de sufragis, un 23,5% del total. A Alemanya, l’AfD va obtenir 5 milions de vots (un 10%) i en les eleccions del 23 de febrer podria duplicar resultats. Els motius del seu auge són diversos, entre ells un dèbil creixement econòmic i una contrareacció als canvis culturals.
El 23,5% de vots a l’extrema dreta europea en les legislatives de cada estat membre de la UE, celebrades totes entre el 2021 i el 2024, representen un salt de cinc punts respecte al 18,6% de les penúltimes eleccions a cadascuna de les cambres nacionals. Dels 41 milions de simpatitzants de l’extrema dreta en aquestes, l’augment en conjunt va ser de 15 milions, per arribar als 56 dels 238 milions de votants en les últimes cites amb les urnes. La quarantena de partits compatibilitzats en total ocupen més de 1.300 dels 6.323 escons en joc als parlaments nacionals (21%).
El gruix de les enquestes publicades en les últimes setmanes situen l’AfD al voltant del 20% del suport, una xifra que els podria apropar als 10 milions de vots per primera vegada. Les eleccions del 2017 van marcar el seu sostre fins ara, amb un 12,6% de l’electorat i 5,3 milions de paperetes. La formació que presenta com a candidata a cancellera Alice Weidel, l’actual líder del partit i presidenta del grup parlamentari al Bundestag, podria esdevenir segona. Així, avançaria socialdemòcrates, verds i liberals, les tres formacions que han governat el país la major part de la legislatura que ara acaba.
L’auge accelerat d’aquestes formacions ha passat a ser una tendència habitual, ja que en pocs anys han estat capaces de ser marginals a atraure una part significativa de l’electorat. Segons l’analista del ‘think tank’ European Policy Center (EPC) Javier Carbonell, això s’explica per algun esdeveniment crucial que, de cop, fa més acceptable el vot a grups ultraconservadors. “L’extrema dreta està molt estigmatitzada […] i existeix una norma social en contra d’ella, però de sobte passa alguna cosa que els fa més acceptables i la gent canvia el vot per reflectir millor les seves preferències”, assenyala.
En el cas d’Alemanya, Carbonell no només menciona qüestions de fons com el dèbil creixement econòmic o les darreres crisis de refugiats, sinó que identifica les ingerències d’Elon Musk, la creixent popularitat de Donald Trump i la seva arribada a la Casa Blanca i els recents atemptats al país com les causes principals de l’auge de l’AfD.
A banda dels motius particulars d’Alemanya, l’expert de l’EPC també emmarca l’expansió de l’extrema dreta en la “contrareacció” al canvi cultural vinculat a una societat cada vegada més tolerant i oberta enfront de les idees més tradicionals. Al mateix temps, menciona la “falta de representativitat” i la “desconnexió” de la classe política amb el públic, factors que també són un caldo de cultiu per l’ultraconservadorisme.
La influència de Marine Le Pen a França i Europa
Els resultats de l’AfD es podrien aproximar als 9,3 milions de vots que va registrar Reagrupament Nacional a la primera volta de les eleccions a l’Assemblea Francesa el juny passat. La formació de Marine Le Pen és la que va obtenir més suports en nombres absoluts d’entre tots els partits ultradretans europeus en el conjunt de les eleccions nacionals més recents arreu de la UE.
De fet, els experts no descarten l’arribada de Marine Le Pen a una presidència francesa que Emmanuel Macron està disposat a esprémer fins al final. Malgrat la inestabilitat política en què està immersa l’executiu, està previst que les eleccions presidencials al país se celebrin l’any 2027, quan expira el mandat de l’actual líder liberal.
Per Carbonell, una presidència ocupada per Le Pen marcaria un abans i un després, ja que la presidència a França és un joc de suma zero. “O tens tot el poder o no el tens”, subratlla. En aquest sentit, adverteix que la seva victòria podria arribar a derivar en un “estancament total d’Europa”, ja que la seva segona potència econòmica estaria liderada per una figura obertament euroescèptica.
El cas d’Hongria
L’auge de partits com l’AfD o fins i tot Reagrupament Nacional, però, no fan pensar que es puguin arribar a apropar al percentatge de vot que va obtenir el Fidesz de Viktor Orbán a les últimes legislatives hongareses (un 54,1%) el més alt del club comunitari d’entre els partits a la dreta dels conservadors. De les legislatures en marxa a la Unió Europea, la d’Hongria és la més marcada per la ultradreta, amb un 60% de vots a Fidesz i al Moviment La Nostra Pàtria (MHM).
L’hegemonia d’Orbán, però, podria estar en perill després de més d’una dècada al capdavant de l’executiu hongarès. Algunes de les darreres enquestes apunten a un ‘sorpasso’ per part de Péter Magyar, antic home de confiança d’Orbán i líder de la formació Respecte i Llibertat (TISZA, per les seves sigles en hongarès), vinculada al Partit Popular Europeu.
Pels experts, aquest canvi de tendència podria ser el que els esperaria a les formacions ultraconservadores en un futur en què la seva normalització estigués més consolidada, com és el cas d’Hongria. “A mesura que es vagin fent més grans, aquests es convertiran en partits normals que perdran o guanyaran vots”, indica Carbonell. En aquest sentit, l’analista puntualitza que Orbán “no pot culpar a ningú més que a ell mateix” els problemes que pateix el seu país i, per tant, és comprensible que bufin vents desitjant un canvi.
Rellevància a altres estats
La suma de diversos partits, encapçalats per ANO, membre del grup Patriotes per Europa, situen la República Txeca en segon lloc amb més presència de l’extrema dreta, amb més del 40% dels suports. Llei i Justícia –fundat pels germans Kaczyński– i altres partits menors col·loquen Polònia tercera, amb un 35,6%.
Però un dels casos més destacats es va produir en les últimes eleccions legislatives a Itàlia, el setembre del 2022, les quals van propiciar un ascens meteòric de Germans d’Itàlia, de Giorgia Meloni, que va ser validada per una quarta part dels electors. Sumat a la Lliga Nord de Matteo Salvini, el percentatge es va enfilar al 34,8%, vuit dècimes més que la suma de Reagrupament Nacional i Reconquesta, d’Éric Zemmour, a França.
A diferència de França, però, Meloni intenta fer equilibris per satisfer els seus electors i, al mateix temps, ser ben rebuda a les institucions europees. En un altre procés per intentar normalitzar l’extrema dreta, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha tingut en compte el seu partit quan s’ha referit a les formacions” proeuropees”. La mateixa dirigent alemanya també ha posat en valor idees d’Itàlia com la construcció de centres de deportació en països tercers i va atorgar al candidat de Meloni a la Comissió Europea una de les sis vicepresidències dins l’executiu comunitari.
Països on l’auge es conté
A l’altra banda del tauler europeu, cap dels partits amb representació als parlaments d’Eslovènia, Irlanda o Malta és membre de cap de les tres formacions europees a la dreta dels populars a l’Eurocambra. Els tres països són els únics on l’extrema dreta de moment no s’ha fet un forat, mentre que a Eslovàquia (4,8%), Xipre (6,8%), Grècia (8,6%), Luxemburg (9,3%) i Croàcia (9,6%) les xifres estan per sota d’un de cada deu vots. El 12,4% de sufragis obtinguts per Vox a les eleccions generals espanyoles del juliol del 2023 situen l’Estat a la franja baixa de suports a l’extrema dreta a nivell comunitari.
Més enllà de les característiques particulars de cada país, l’analista del ‘think tank’ EPC considera que la clau per contenir l’auge passa per controlar el discurs mediàtic. Contrari al cas alemany, on la migració està al centre del debat polític, a països com Espanya es parla més d’habitatge o polítiques socials. “Això ofereix molt més camp a l’esquerra per impulsar les seves polítiques”, assenyala Carbonell.
Tanmateix, l’analista alerta que les esquerres arreu del Vell Continent tenen “un problema fonamental” com és la desaparició gradual de la classe obrera -el seu votant tradicional- i la seva menor mobilització. En paral·lel, recorda que les qüestions econòmiques han anat perdent pes en el debat públic en benefici de les guerres culturals, un factor que pot continuar alimentant l’extrema dreta i derivar també en una major polarització.
