El CaixaForum inaugura dijous la primera exposició monogràfica que dedica a Max Beckmann, considerat el pintor alemany més destacat del segle passat i un dels més grans en el panorama internacional. Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) fou un “gran solitari” i un artista que “no encaixava” en el relat pictòric del seu temps, constata el comissari de l’exposició Tomàs Llorens. No obstant això, el llenguatge personal i la seva capacitat de traduir “el clima del seu temps” en la seva obra el situen en un lloc destacat de la història de l’art. L’exposició recull una cinquantena d’obres -essencialment pintures, dues escultures i una carpeta de litografies- amb les fites més importants dels anys ‘alemanys’ de l’artista i una selecció de peces que remeten a l’experiència de l’exili a Amsterdam i els Estats Units, on va morir el pintor.
Beckmann. Figures de l’exili és una exposició monogràfica dedicada a l’obra de Max Beckmann, coorganitzada entre el CaixaFòrum i el Museu Thyssen Bornemisza de Madrid, on de fet es va estrenar la mostra la tardor passada.
La mostra repassa la trajectòria creativa de Beckmann, que es divideix en tres trams ben diferenciats: el primer, dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, un període que es desenvolupa principalment a Berlín i que es veu interromput per la Gran Guerra, en què l’artista va participar com a infermer. El segon tram comença al final de la guerra i es desenvolupa principalment a Fankfurt, on Beckmann obté plaça de docent a l’escola d’art. I el tercer, entre Àmsterdam i Estats Units, plasma les creacions de l’artista a l’exili forçat per l’ascens del nazisme.
D’entrada més proper a l’expressionisme imperant, i després a la nova objectivitat, Beckmann va anar per lliure i no es va acabar d’integrar en aquests moviments. Així va desenvolupar una pintura molt “personal”, de signe realista i que al parer del comissari de l’exposició, Tomàs Llorens, el converteixen en “l’home que ens dona el clima del seu temps d’una manera més intensa”.
Llorens no dubta que Beckmann va ser el pintor més important d’Alemanya del segle XX. Però això sí, també va ser un “gran solitari” i un artista que sovint no ha “encaixat” en el relat artístic del seu temps. L’exili va marcar decisivament la seva vida i la seva obra, tal i com subratlla l’exposició. Beckmann va ser expulsat de la seva plaça de docent amb l’arribada de Hitler al poder, la seva obra es va deixar d’exposar i el 1937 ho va fer però a l’exposició d’“art degenerat” amb què el nazisme senyalava els artistes dissidents o pretesament pertorbats.
Primer a Amsterdam i finalment a Nova York, on moriria, Beckmann va marxar d’Alemanya per no tornar mai més. L’exposició posa l’accent en aquesta etapa vital d’exili, explicat entorn de quatre metàfores o figures retòriques relacionades amb aquesta experiència: Màscares, centrada en la pèrdua d’identitat de l’exiliat; Bibilònia elèctrica, sobre el vertigen de la ciutat moderna com a capital de l’exili; El llarg adéu, que planteja l’equivalència entre exili i mort; i El mar, metàfora de l’infinit, la seva seducció i el seu estranyament.
