L’enquesta d’usos lingüístics del 2023 demana una resposta governamental i social immediata que generi una nova consciència lingüística , més normativa lingüístic, més coherència lingüística i, sobretot, molta més política lingüística, amb majúscules, amb fermesa, amb coratge i amb tots els consensos que siguin possibles. Si tinguéssim una regulació que fes del català una llengua necessària per viure a Catalunya, i si aconseguíssim una consciència lingüística que fomentés l’ús social de la llengua catalana, faríem més necessari que l’aprenguessin i l’adoptessin aquells que no la coneixen i que no la tenen de partida.
Tenir un govern del PSC no ajuda a impulsar les accions necessàries per fer que la llengua catalana sigui necessària a Catalunya ni per potenciar-ne l’ús social. Segurament a quasi tots els consellers del govern socialista ja els està bé les xifres de l’enquesta d’usos lingüístics del 2023 i que s’utilitzin indistintament les dues llengües o que en determinats àmbits l’ús del castellà sigui superior al del català o, fins i tot, que la utilització exclusiva del castellà sigui superior a la del català. Cal recordar que el programa electoral del PSC per a les eleccions al Parlament del 12 de maig del 2024 dedicava una sola pàgina a la llengua catalana d’un total de 150 pàgines, fiava la garantia dels drets lingüístics de la ciutadania assegurant l’atenció pública en la llengua escollida per cadascú i no defensava la immersió lingüística a l’escola ni feia cap referència a revertir els símptomes preocupants pel futur de la llengua pròpia de Catalunya. A més, malgrat que en el pacte d’investidura entre el PSC i ERC es va fer referència explícita a la necessitat de potenciar l’ús social del català, Salvador Illa només va esmentar la llengua catalana tres vegades en el seu discurs d’investidura i en cap d’elles va formular cap proposta per promocionar-ne l’ús social.
Les bases del govern socialista tampoc semblen especialment preocupades per la difícil situació de la nostra llengua. L’enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió, feta a finals de l’any passat, indicava que una cinquena part dels simpatitzants dels PSC no està d’acord que tothom que viu a Catalunya hagi d’entendre el català (com passa també amb els simpatitzants del PP), i un terç d’aquests simpatitzants socialistes tampoc pensa que tothom que viu a Catalunya hagi de saber parlar en català. Són xifres molt preocupants de les actituds de les persones que van avalar electoralment el govern socialista. I aquests simpatitzants socialistes tampoc esperen que el govern de Salvador Illa faci res per potenciar la llengua catalana, ja que les tres quartes parts no creuen que el català sigui una llengua amenaçada que podria desaparèixer i quasi la meitat afirma que en els propers anys la situació del català a Catalunya es mantindrà igual.
Certament, tenim un conseller de Política Lingüística molt sol davant d’un panorama lingüístic desolador. L’esforç, la dedicació, la competència i el coneixement del conseller Vila contrasta amb el tantsemenfotisme lingüístic de la resta de membres del govern, del partit que governa i dels seus votants. Caldrà veure qui guanya aquest torcebraç polític: si un conseller independentista que vol dinamitzar i enfortir la llengua catalana amb la fermesa que convingui o un partit i unes bases electorals socialistes aferrades a la “normalitat” governamental i a no alterar res. El conseller demana més recursos humans i materials, més consensos socials i un compromís polític per aprovar el Pacte Nacional per la Llengua, que, segons l’acord d’investidura, s’havia d’aprovar en els 100 primers dies de govern i ja en portem més de 200 sense que s’hagi aprovat. Hi ha molts indicadors que ens diuen que és urgent aprovar-lo i aplicar-lo, i que convé revisar molt a fons el model de política lingüística que necessita Catalunya. Com es diu en els objectius del Pacte Nacional per la Llengua, cal reconsiderar pressupòsits, revisar polítiques, renovar compromisos i preveure línies d’actuació per al futur per reforçar la seguretat lingüística de les persones i garantir la continuïtat del català com a llengua completa.
Des de la Conselleria de Política Lingüística ja s’ha començat a activar un pla de xoc. De moment, el focus s’ha posat a ampliar i millorar el sistema d’ensenyament de català per a adults, per atendre la demanda actual i reduir la bossa de persones que no el saben prou o que no han començat a aprendre’l. No obstant aquesta necessitat d’augmentar la formació i l’aprenentatge de la llengua catalana, cal ser conscients que l’enquesta d’usos lingüístics del 2023 ens diu que, actualment, el 93,4% de la població de 15 anys o més entén el català, el 80,4% el sap parlar i el 84,1% el sap llegir. Són percentatges molt similars als de l’enquesta d’usos lingüístics del 2003 (el 96,5% l’entenia, el 81,6% el parlava i el 89% el llegia), del 2008 (el 94,6% l’entenia, el 78,3% el parlava i el 81,7% el llegia), del 2013 (el 94,3% l’entenia, el 80,4% el parlava i el 82,4% el llegia) i del 2018 (el 94,4% l’entenia, el 85,5% el parlava i el 81,2% el llegia). I no són percentatges baixos, malgrat que, evidentment, encara es pot fer més esforç en formació. El focus més gran s’hauria de posar a fer que el català sigui llengua necessària per viure a Catalunya i a augmentar notablement l’ús social de la llengua pròpia. Segur que aquests dos reptes són més difícils que el de la formació, però no n’hi ha prou de tenir elevats percentatges de persones que entenguin, parlin o llegeixin el català, sinó que, sobretot, cal que aquestes persones el facin servir en tota mena d’activitats socials.
L’enyorat Joan Solà, en un discurs que va fer al Parlament de Catalunya el juliol del 2009, va fer una afirmació que avui es podria repetir per rebatre la “normalitat” social que vol transmetre el govern de Catalunya: “Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. (…) Fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l’arrel i simplement hi posem pedaços”. Afrontem, doncs, la nostra realitat lingüística i posem-hi remei amb més consciència, més normativa, més coherència i més polítiques lingüístiques.
