Totes dues coses, les escoles i les residències de Barcelona, depenen de consorcis públics formats per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. En ambdós casos, l’alcaldessa populista de la capital del país va decidir, com feia Lerroux de qui sens dubte n’és una alumna avantatjada, que ella feia declaracions però que la gestió la fessin els altres, el govern de la Generalitat.
L’1-O, uns dels grans problemes que va haver-hi per fer possible el referèndum amb suficients col·legis electorals, va ser a la capital, governada pel populisme. Fins que la consellera d’educació del moment, Clara Ponsatí, no va assumir la total responsabilitat dels centres educatius dependents del Consorci d’Educació de Barcelona, no vam tenir garantida la votació en aquells espais.
Ara ha fet el mateix: va tenir oblidats els bombers de la ciutat fins que van haver de ser els mateixos bombers qui se’n queixessin públicament; va decidir parlar i parlar sobre les residències, en veure que hi havia una greu problemàtica, però seguia sense fer-hi res: només parlava i parlava en rodes de premsa i atots els mitjans, passant el mort (i, disculpeu-me, però mai més ben dit) al conseller de Treball, Afers socials i Família, Chakir El Homrani.
Colau, com Ponç Pilat (i, disculpeu de nou, mai més ben dit en Setmana Santa) va rentar-se les mans de la seva responsabilitat. Aquesta és una pràctica habitual del lerrouxisme: aprofitar que es té els grans mitjans de comunicació a la butxaca en ser una loquaç generadora de titulars del que aquests mitjans de l’statu quo volen sentir, i atacar, hora si i hora també, la feina de la Conselleria d’El Homrani, una persona honesta i pencaire, i de tot el seu equip.
A bodes els convides! Els socialistes s’hi van posar també a fer el piròman i, un cop l’incendi s’anava descontrolant, les xarxes socials, sempre molt fluixes en contrastar la informació, van acabar de fer la feina.
Tot aquest bullying contra la Conselleria de Treball, Afers socials i Família no és més que populisme destinat a fer mal a l’adversari polític i no pas a solucionar els problemes. Li heu sentit a dir mai, a l’alcaldessa, cap critica al govern espanyol pels incompliments de la Llei de la Dependència? Aprovada en temps de Zapatero, aquesta llei obligava l’estat central a pagar el 50% de la despesa a les CCAA. Doncs resulta que, només a Catalunya i per l’any 2019, es van quedar sense traspassar, per decisió del govern Sánchez, més de 570 milions d’euros. I a tot l’estat, el Gobierno ha deixat de pagar, en els darrers anys, més de 6.000 milions d’euros a les CCAA per aquest concepte. Heu sentit mai res, ni una mínima queixa, de part d’Ada Colau, d’Iceta o dels seus respectius partits? Ni una sola paraula. Ara bé, contra el conseller El Homrani tot s’hi val.
