El sol fet de reeditar, en català, L’home revoltat, ja hauria de merèixer tots els reconeixements i elogis per l’editorial Raig Verd, que n’ha emprès la difícil tasca editorial. La literatura i el pensament d’Albert Camus han mantingut la seva vitalitat a través de les atzagaiades de la història. Publicat originàriament el 1951 a França, l’any 1966 Joan Fuster i Josep Palàcios tradueixen al català aquest assaig per l’editorial Vergara. I ara, de nou, veu la llum aquella primera traducció catalana, revisada per Anna Casassas. Els seguidors d’Albert Camus estan, doncs, d’enhorabona, ja que Raig Verd ha anunciat també l’edició de tres volums més de l’escriptor: La caiguda (2022), El primer home, la seva novel·la pòstuma que va deixar inacabada arran de la seva mort en accident de cotxe (2022) i Escrits llibertaris (2023).
L’home contra el poder
Albert Camus va dedicar més de deu anys de la seva vida a aquest assaig filosòfic que analitza “com i per què al llarg de la història l’ésser humà s’aixeca contra el poder”. Hi analitza els moviments i les doctrines dels darrers dos segles i reflexiona sobre l’alliberament de l’home i sobre com exercir aquest dret i aquesta llibertat sense alhora generi una violència i opressió. Camus articula el seu assaig en quatre grans apartats: “La revolta metafísica”, “La revolta històrica”, “Revolta i art” i “El pensament del migdia”; i assenyala que “Totes les revolucions modernes han desembocat en un enfortiment de l’Estat”. En aquest sentit esmenta les de 1879 amb Napoleó, el 1917 amb Stalin, els avalots dels anys vint amb Mussolini i la república de Weimar amb Hitler. Unes revolucions que es proposaven en darrer terme “la construcció de la ciutat humana i de la llibertat real”. Però, en realitat, totes aquestes revoltes van acabar creant un Estat que va exercir el poder amb violència (“terrorisme d’estat”) i opressió.
Al seu moment L’home revoltat va fer mal. Albert Camus va ser objecte d’una dura campanya de desprestigi per part de qui fins llavors havien estat els seus companys de viatge tant en la lluita contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial com en els ambients intel·lectuals francesos de postguerra. La crítica més dura, rabiosa i contundent li va arribar de qui havia estat el seu amic Jean-Paul Sartre, per via interposada a través d’un article a la revista que dirigia, Les Temps Modernes, signat per Francis Jeanson. La intel·lectualitat comunista defensava aferrissadament el règim de terror de Stalin, mentre Camus denuncia d ‘exercici del terror sobre el poble en nom d’aquest poble: hi pot haver rebel·lió sense crim? Com assenyala el professor nord-americà Ronald Aronson, la disputa refermava dues posicions: “el rebel de Camus i el revolucionari de Sartre”.
Solidaritat i dignitat de l’home
Amb el pas dels anys els arguments camusians de confiança de l’home en ell mateix i de promoure els valors morals i espirituals que l’enfronten al món, reprenen la seva rellevància. És un nou humanisme que “va trobar esperança en la bellesa de la solidaritat que té les seves arres en la dignitat de l’home”, com assenyala la filòsofa Meghan E. Von Hassel.
Albert Camus definia l’home revoltat com “Un home que diu no. Però si bé nega, no renuncia (…)”, i denuncia com “la reivindicació de justícia porta a la injustícia si no es basa, primer que res, en una justificació ètica de la justícia”. Es tracta d’evitar que tota revolta acabi “en justificació de l’assassinat universal”.
L’home revoltat és, efectivament, un dels grans manifestos humanistes del nostres temps, d’una actualitat innegable. Com assenyalava Joan Fuster el pròleg de l’edició de 1966 “L’experiència —moral, intel·lectual— no ens defraudarà”.
L’home revoltat. Albert Camus. Traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios. Revisió de la traducció d’Anna Casassas. Raig Verd Editorial. Barcelona, 2021. 384 pàgines. 19,90 €
