La negociació sobre la reducció de la jornada laboral a Espanya ha obert el debat sobre el temps de treball al país on es plega més tard de la Unió Europea i on la distribució irregular és una realitat per a molts empleats. El govern espanyol pressiona per reduir la jornada a 37,5 hores a la setmana el 2025, situant l’Estat a l’avantguarda de la UE. Només França té un límit legal per sota de l’objectiu de l’executiu estatal, amb un topall de 35 hores. Bèlgica és el segon país amb un límit més baix (38). Diversos països com Dinamarca o Alemanya no tenen un màxim marcat per llei i ho releguen a la negociació col·lectiva. A l’altre costat de la moneda hi ha Grècia que rema a contracorrent i decideix allargar la jornada en algunes empreses.
L’acord de legislatura entre PSOE i Sumar inclou la reducció de la jornada progressiva des de les 40 hores setmanals actuals fins a les 37,5. Per facilitar l’adaptació, l’executiu estatal ha proposat que la reducció per al 2024 sigui de 38,5 hores. El ministeri de Treball de Yolanda Díaz argumenta que més hores de feina no es tradueixen en major productivitat.
La negociació ha entrat en hores decisives i el govern espanyol ha obert la porta a flexibilitzar l’aplicació de la mesura per tenir el vistiplau de la patronal, que fins ara no ha vist amb bons ulls la proposta. Alhora, els sindicats demanen que la reunió d’aquest dilluns sigui definitiva
Radiografia europea
A Espanya, el màxim fixat per llei és de 40 hores setmanals. Aquest és el límit en la majoria de països que fixen un topall a Europa, a excepció de França (35) i Bèlgica (38). Amb tot, no tots els països fixen una jornada ordinària pel conjunt d’empleats, com per exemple a Alemanya, on queda en mans de la negociació col·lectiva sectorial (38) i també a Dinamarca, on la jornada establerta és de 37 hores.
La jornada laboral fixada no equival a les hores treballades en realitat cada setmana. A Espanya, el temps efectiu de treball és de 36,4 hores, segons els càlculs d’Eurostat, lleugerament per sobre de la mitjana europea (36,1). Els temps de treball setmanal més llargs es registren a Grècia (39,8 hores), Romania (39,5 hores), Polònia (39,3 hores) i Bulgària (39 hores). A la part mitjana de la taula se situen França (36) i Irlanda (35,5). En canvi, els Països Baixos tenen la setmana de treball més curta (32,2 hores), seguit d’Àustria (33,6), Alemanya (34) i Bèlgica (34,9).
Més estat del benestar, menys temps de treball
En aquests països, la reducció de la jornada ha sigut pactada entre sindicats i empresaris, en molts casos sense moviments legislatius. Vicent Borràs, professor de sociologia de la UAB assenyala que els països amb un estat del benestar més fort i amb més tradició d’afiliació sindical acaben pactant salaris més alts i jornades més reduïdes. “La qüestió és el repartiment de la riquesa. Hi ha països amb més força sindical i governs més compromesos i el pastís dels beneficis es reparteix més amb la classe treballadora”, ha dit.
Un factor important en el debat és el salari mínim, que a França està en els 1.400 euros i a Alemanya als 1.500; i també el preu de l’habitatge que empeny la població jove i vulnerable a buscar més fonts d’ingressos i pluritreballar.
Parcialitat
Un altre element que empeny a la baixa el temps de treball és la parcialitat voluntària, que és habitual en les economies capdavanteres de la UE -Països Baixos, Àustria, Alemanya o Bèlgica- on els salaris alts permeten viure bé amb menys hores de feina. En aquests casos, no és habitual la parcialitat involuntària que sí que afecta gairebé la meitat dels treballadors a temps parcial a Espanya.
Mapa amb el nombre d’hores mitjanes treballades cada setmana a cada país de la UE
Data de publicació: dissabte 27 de juliol del 2024, 06:00
Localització: Barcelona
Autor: Guifré Jordan
“El país amb més feina parcial voluntària és Holanda, amb gairebé un 30%, com que els salaris són molt alts, molta gent vol treballar a temps parcial perquè té capacitat, però a Espanya no, el 45% de les persones que treballen a temps parcial ho voldrien fer a temps complet”, apunta el professor emèrit del departament de Direcció de Persones en les Organitzacions i Ètica Empresarial d’IESE Business School, José Ramón Pin.
El cas grec
Precisament, mentre que en molts països el debat se centra en la setmana laboral de quatre dies, el govern conservador encapçalat pel primer ministre Kyriákos Mitsotakis s’ha destacat en el sentit contrari després d’aprovar l’1 de juliol una reforma del temps de treball que permet a les empreses gregues imposar un sisè dia laboral sempre hi quan treballin per torns continus de 24 hores; i variar els horaris, així com ampliar fins a 13 hores les que es poden treballar al dia amb un contracte a temps complet i un a temps parcial, en aquest cas durant cinc dies la setmana.
La Confederació Grega de Sindicats ha avisat que la reforma ofereix “barra lliure” a les empreses i tindrà conseqüències “nefastes” en el país que treballa més hores de la UE: una mitjana de 1.886 hores, davant les 1.726 de mitjana. En molts casos, aquestes jornades més llargues ja es produïen, però implementar-ho per llei suposa “un empitjorament de condicions”, segons Borràs.
Pel professor d’IESE, José Ramon Pin, el govern grec està intentant revertir la baixa productivitat del país, molt afectat per les polítiques d’austeritat de la crisi financera. Una de les mesures més polèmiques és la possibilitat de fer jornades de 13 hores en dues ocupacions diferents. Sobre aquest punt, Vidal apunta que Grècia el que ha fet és “posar un límit al pluritreball” i ha recordat que a Espanya “no hi ha cap límit que impedeixi que un treballador faci feina 24 hores al dia”. En aquest sentit, l’advocat laboralista recorda que tot i que “Espanya està per sobre de la mitjana europea en jornada diària amb un màxim de 9 hores”. França té un límit diari superior, de 10 hores.
35 hores a França
Precisament, el país gal va ser el primer a definir per llei que la jornada laboral tindria 35 hores el 2000, amb l’anomenada llei Aubry, per la ministra que va tirar endavant la normativa. Els debats que es van tenir en aquell moment no són els mateixos que el cas espanyol, ja que es va impulsar per reduir la persistència de l’atur i repartir el treball. “Ara no es planteja per repartir el treball sinó per una millora de les condicions de vida de la classe treballadora”, ha dit el professor de sociologia de la UAB.
Segons el professor d’IESE José Ramon Pin, França es pot permetre la jornada màxima més reduïda d’Europa perquè “té grans empreses d’alta tecnologia i valor afegit” i, per tant, una hora treballada genera més valor econòmic que, per exemple, a Espanya. Alhora, el professor d’IESE es pregunta, però, si aquest esquema tindrà continuïtat al país gal. “Si el sistema laboral de França és tan bo perquè tanta gent ha votat a Marine Le Pen?”.
Horaris “poc saludables i allunyats d’Europa”
Els experts consultats per l’ACN han assenyalat les “disfuncions” del mercat laboral espanyol amb uns horaris de feina i descansos molt diferents que a la resta d’Europa. La pausa del migdia és més llarga i això allarga la jornada i la distribució irregular permet arribar a treballar 11 dies seguits. Actualment, a Espanya un 25% de les persones treballen més de 40 hores a la setmana, per sobre de la jornada màxima, el 30% treballa fins a les set i un 10% fins a les nou del vespre. La directora de l’Institut d’Estudis Laborals i professora del Departament de Dret d’Esade, Ana Ginés, assegura que aquesta qüestió que “no és intrínseca de la cultura mediterrània” sinó que és fruit del foment de la pluriocupació durant la postguerra per reactivar l’economia.
“Les jornades excessivament llargues que tenim ens estan generant unes disfuncions en el mercat de treball molt importants en matèria de salut, d’igualtat, de productivitat”, assenyala l’experta laboralista, que recorda que el 45% dels empleats al·leguen tenir estrès i que el 20% de les depressions obeeixen a estrès laboral. Segons Ginés, les jornades més llargues acaben suposant renúncies professionals per les dones en forma d’excedències o reduccions de jornada.
Canvi real
Segons la professora d’Esade, la reducció de la jornada laboral és una “una primera mesura important” per abordar la “falta de temps” que pateixen els espanyols i començar a canviar els “horaris poc saludables”. Per tal que aquest canvi sigui significatiu, els experts coincideixen a dir que una reducció de jornada de 30 minuts al dia, com la que proposa l’executiu estatal, no té un l’impacte tan directe en el benestar. “Reduir una hora al dia o dues hores al dia el temps de feina és el que implica una gran transformació per augmentar la qualitat de vida quotidiana”, ha dit el professor de sociologia de la UAB.
Tot i que hi hagi sectors en els quals és difícil aplicar la reducció de la jornada, Borràs destaca que quan s’elabora un marc legal, es fixa un horitzó i a la llarga les millores s’apliquen “a tota la classe treballadora”.
Suport patronal
Amb tot, no totes les veus són favorables al tipus de reducció que planteja el govern espanyol. En aquest sentit, el professor de l’IESE José Ramon Pin creu que reduir la jornada sense augmentar la productivitat és incrementar els costos salarials i reclama que el govern espanyol faci una crida a treballar menys amb incentius, però que siguin els sindicats i les patronals qui decideixin sector a sector com es concreta. “Si el sector del turisme redueix molt les hores, serà poc rendible”, ha avisat. Actualment, un 15% del PIB es genera en aquesta activitat.
“L’ideal seria que fos un acord pactat i no una imposició”, coincideix Vidal, que remarca que la disminució de jornada no va acompanyada d’un increment del límit d’hores extra que són 80 hores. Cal assenyalar que els països europeus destinen més recursos al control del món del treball que a Espanya. En aquest sentit, Vidal ha afirmat que “per molt que es redueixi la jornada de treball si no hi ha dotació suficient per a la Inspecció de Treball que és qui defensa en primera línia aquestes qüestions ens trobarem que en teoria la jornada s’ha reduït, però continuen fent-se hores extres encobertes”.
També Ginés creu que el suport de la patronal garanteix una implementació “més suau i efectiva” però considera que “hi ha reformes que el govern pot considerar que són necessàries i que s’han de tirar endavant sense el suport dels agents socials”.
