La sombra de la ley (Dani de la Torre, 2018) és una de les grans estrenes del Festival de Sitges d’enguany. El plantejament és senzill. Anys vint, Anibal Uriarte arriba a Barcelona després del robatori d’un tren militar. La ciutat bull de febre revolucionària i només falta un vagó d’armament militar per amotinar els treballadors de la ciutat comtal.
Ahir es va estrenar a Sitges aquesta pel·lícula. El passe va estar marcat per l’escridassada del públic als logotips del Ministeri de Cultura, col·laborador del film i els aplaudiments als logotips de la Generalitat. Fora d’això, els espectadors es van desfer amb la presència dels actors, en especial de Luis Tosar.
El film, si bé es mereix els llaurers per la història i el guió, adapta bastant malament la ciutat als anys 20. Des del primer moment podem veure, en els plans generals de la ciutat, com el 1920 l’eixample està acabada i les construccions arriben fins als búnquers d’Horta. D’altra banda, els exteriors no corresponen amb el paisatge mediterrani de principis de segle, sinó més aviat amb el de Galicia, on ha estat rodat part del film. Aquest fet, resta credibilitat a la història. Qui es creu que a mitja hora de Barcelona en cotxe hi ha una platja sense cap casa ni ningú amb espadats? Hi ha un bosc d’avets a Collserola?
En la qüestió política, el film se centra completament en l’anarquisme i fa algun símil amb la vaga de la Canadenca i Salvador Seguí, però no li acaba de treure tot el suc que podria tenir. Ho diem, en el sentit que a la Barcelona del pistolerisme i el sindicat lliure, Bandera Negra i Vida Privada, es podria haver anat molt més enllà. A banda d’aquest fet, el film fa una bona clucada d’ull al moviment feminista, situant-lo al centre de la narració. Així es fa justícia a una lluita moltes vegades oblidades de l’anarquisme.
La situació que explica el film és molt similar als moments polítics que vivim a Catalunya. Una gran massa de la població vol un canvi radical (abans anarquisme, ara república) i les faccions més radicals van guanyant terreny, fins a imposar la violència com a foc redemptor. De ben segur que quan arribi a les sales comercials, el film causarà sensació. La rosa de foc ja té la seva pel·lícula, però Salvador Seguí no n’és el protagonista.
