El Festival de Sant Sebastià projecta aquest dissabte una de les propostes més polèmiques de les últimes edicions, el documental ‘No me llame Ternera’, produït per Netflix i dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez. La cinta deixa testimoni de la conversa entre el periodista català i una de les figures clau de l’organització terrorista ETA, José Antonio Urrutikoetxea, conegut com a Josu Ternera. Una mirada fins ara inèdita de l’entramat d’ETA en què s’aborden alguns dels moments decisius, com els atemptats a l’Hipercor o les casernes de Saragossa i Vic o l’assassinat de la Yoyes. En una entrevista a l’ACN, Jordi Évole ha reconegut que esperaven “més passos cap a la conciliació” en la conversa i lamenta que continuï parlant “cap als seus”.
Rodada sense condicions prèvies durant 3 hores seguides en 3 dies diferents, els directors entenen ‘No me llame ternera’ com un deure periodístic. “Era més fàcil no fer-lo”, detallen amb l’orgull d’haver tirat endavant amb el projecte. Alhora, en declaracions a l’ACN, Évole defensa el documental i esgrimeix que “entrevistar no és blanquejar ni donar la raó”.
Évole ha assegurat que les crítiques al documental li saben greu i creu que busquen l’autocensura dels creadors. “És això el que es pretén: que hi hagi alguns temes dels quals no se’n parli”. Per al director, cal deixar de tractar “la ciutadania d’idiota” perquè és “prou preparada perquè arribi a les seves pròpies conclusions”. “Si una cosa està bé o no, ja ho valorarà”, ha afegit.
En aquest sentit, ha confiat que cadascú en tregui “les conclusions que vulgui” ja que la voluntat del documental és de “servir pedagògicament” i recollir la història. “Clar que hi ha coses que fan mal, però la història d’un país fa mal i el que hem de procurar és conèixer-la bé per no repetir segons quins errors”, ha reflexionat. “A quina banda vols ser? Jo vull ser a la banda informada”, ha dit.
És per això que voldria que el film arribi a perfils com els alumnes d’institut i a persones de “fins i tot 30 anys” que poden no conèixer ETA i el que ha suposat per a la societat espanyola. “No fa tant podies trobar un cotxe bomba al pàrquing d’un supermercat, a la porta d’una caserna, el tret a la nuca d’un regidor que ningú coneixia d’un poble qualsevol. Això passava en aquest país”, ha recordat.
Sobre l’entrevistat, ha confessat sentir “una part de decepció” perquè esperava més passos cap a la reconciliació i, en canvi, ha vist que “continua parlant cap als seus i no cap a fora”. Hi ha coincidit Sànchez, que n’ha destacat que “és presoner de la militància i del seu compromís amb la seva organització”, tot i que ha admès que “moltes coses les expressa amb la mirada, la boca i l’expressió corporal”. De la seva banda, Sànchez ha insistit que pretenen que el documental sigui un “document històric” per “reflexionar i ensenyar”: “Expliquem el que va significar i el que va fer Txapote a Euskadi, a Espanya i com ens va influir com a societat”.
Comença i acaba amb la veu d’una víctima
L’inici del documental és en si mateix una declaració d’intencions. Évole comença donant veu a una víctima, Francisco Ruiz Sánchez, un policia municipal que miraculosament va salvar la vida després de rebre una dotzena de trets a mans d’ETA el febrer del 1976, en un atemptat que va matar l’alcalde de la població biscaïna de Galdácano. Segons explica Ruiz, però, el pitjor encara havia d’arribar. A la recuperació per les ferides s’hi va sumar immediatament un rebuig social dels veïns, que va provocar que ell i la seva família acabessin abandonant el País Basc. “Això em va doldre més que l’atemptat, vam haver de marxar com uns empestats”, assegura en el documental. El periodista català li pregunta, llavors, si vol conèixer més detalls del seu atemptat, una proposta que la víctima accepta d’immediat.
Programat a la secció Made in Spain, ‘No me llame Ternera’ transita llavors cap a les informacions publicades sobre Josu Urrutikoetxea Bengoetxea. Portades de diaris, notícies en informatius de televisió i imatges fotogràfiques d’arxiu deixen testimoni dels seus 50 anys vinculat a ETA, que culminen amb la lectura, el 2018, del comunicat en què per boca seva la banda terrorista anuncia la seva dissolució. Una de les carreres més dilatades dins del grup terrorista basc, que inclou més d’una dècada a la presó i 20 vivint en la clandestinitat.
Urrutikoetxea: “Parlar per mi mateix”
Jordi Évole dona pas llavors al protagonista de la cinta, l’excap de la banda terrorista, que resideix a San Juan de Luz –França, segons el periodista; País Basc del nord, segons l’entrevistat- en règim d’arrest domiciliari a l’espera de ser extradit a Espanya. Urrutikoetxea defensa que només vol parlar “per ell mateix” i lamenta haver tingut “poques oportunitats” per expressar-se.
“A mi se m’ha convertit en un trofeu al servei d’un únic relat, el de vencedors i vençuts. M’han deshumanitzat. Soc una persona com qualsevol altre, amb conviccions polítiques, socials i culturals”, esgrimeix. Afirma que només ha fet servir les armes per defensar-se i reconeix haver participat en atemptats amb víctimes mortals: el de Carrero Blanco i el de l’alcalde Galdácano, un assassinat amnistiat i pel que mai va ser perseguit.
Els casos de Yoyes i l’Hipercor
Jordi Évole versa insistentment al llarg de tot el documental sobre les contradiccions i el pes a la consciència de la violència propinada per ETA durant dècades i ho compara amb els atemptats jihadistes a Europa, que l’excap de la banda terrorista deplora. “Mai m’ha sentit ningú a dir que matar està bé”, apunta.
Així, l’exlíder del grup creu que “fer terrorisme és el més fàcil del món” i ho diferencia de les “accions” —a diferència d’Évole, Urrutikoetxea mai parla d’atemptats- d’ETA, que tenien per objectiu causar víctimes indiscriminadament sinó “provocar danys”.
L’assassinat de Miguel Ángel Blanco, el de la Yoyes –a qui Urrutikoetxea es refereix com a “càncer”-, o els atemptats a les casernes de Saragossa i Vic –amb desenes de morts, molts dels quals nens- i fins i tot el que va patir la família del mateix entrevistat centren el gruix de la conversa. Évole també dedica part de les preguntes al cas de l’Hipercor. L’exresponsable d’ETA qualifica “d’error de càlcul enorme amb conseqüències irreversibles” l’atemptat, del que responsabilitza el govern espanyol per no haver desallotjat l’edifici malgrat els dos avisos de la banda terrorista.
