Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 1893- Palma de Mallorca 1983) fou un famós i reconegut pintor, considerat un dels màxims representants del surrealisme. El seu ideari polític ha quedat moltes vegades en un segon pla. Però com descobrirem a continuació era un ferm catalanista, fet que es pot veure en cartells com Congrés de Cultura catalana de 1979 o Volem l’estatut de 1979. Us deixem amb sis reflexions de Joan Miró al sobre Catalunya.
1. Jo crec que sóc qui és més al costat de Catalunya entre els pintors d’aquest país, malgrat que passi temporades fora. I així també ho creuen a l’estranger. Cap de les crítiques estrangeres m’ha presentat mai com afiliat a cap altre país. Sempre se m’ha dit català i prou. El meu nom veureu que sempre a tot arreu és “Joan”.
2. Per la meva banda, us asseguro que on sóc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, que és on crec que és més Catalunya. […] Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smòking.
3. Que quan un artista parla des d’un país com el nostre, cruelment marginat per una història adversa, cal que faci sentir la seva veu pel món, per afirmar, contra totes les ignoràncies, tots els malentesos i totes les males fes, que Catalunya existeix, que és original i és viva.
4. Jo em sento català. Visito Espanya com un país estranger, com si viatgés per Holanda.
5. Nosaltres, els catalans, pensem que s’han de tenir els peus solidàriament posats a terra si es vol volar per l’aire. El fet que jo davalli a la terra de tant en tant em permet de saltar tot seguit més alt.
6. És clar! És la cultura de tot el poble. I més endavant, després de la Guerra Civil i de la victòria del franquisme, sovint em vaig sentir desanimat, però avui, amb aquest cartell, hi ha alguna cosa nova que comença. Igual que aquí, un cartell per a uns excursionistes catalans, i un altre per als futbolistes catalans: no és pas pel futbol, sinó per Catalunya, és l’adjectiu que és important. Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix […]. És com una planta que ha crescut al meu damunt.
